Miki Molina: "Del meu pare he après a ser bona persona"

Què definia el teu pare?

La bondat, l'amor a la seva gent.

Era el pal de paller de la família?

Ho era la meva mare, per això l'admiro i l'adoro. La pobra era pare i mare a la vegada. El meu pare exercia de pare quan hi era, però ens havia de mantenir i viatjava sovint a actuar. Érem vuit germans i, si ara és complicat, en aquella època era un desgavell. Però érem la seva alegria i el seu leitmotiv.

El pare cantava a casa?

Sí! Sempre. Cantava quan s'afaitava o fent qualsevol cosa. Jo em despertava sentint la seva veu perquè sovint assajava amb el pianista molt d'hora, a les 8 o a les 9 del matí. Marxava cap a l'escola sentint-li la veu.

A l'espectacle, ets el fil conductor que explica la vida d'Antonio Molina. De Totalán, on va néixer, a Màlaga.

La seva primera feina va ser venent llet amb un burro pels carrers de Màlaga quan tenia nou anys. També feia uns calerons ficant el cap dins una galleda d'aigua i apostant qui aguantava més. Sempre guanyava. La seva capacitat pulmonar era impressionant!

I de Màlaga a Madrid.

Tenia tretze anys i hi va arribar amb una mà al davant i una altra al darrere. Fent la mili també feia classes de cant. Per pagar-se les classes venia rosegons de pa dur, que robava de la mili, a la porta del metro de Sol.

Saps com va començar a cantar?

Quan tenia vuit anys, just acabada la Guerra Civil, en un bateig, el van posar sobre una taula i va cantar per primer cop. La gent, impressionada, l'ovacionava i va pensar: tal com està tot, si cantant faig feliç la gent, m'he de dedicar a això. Uf! No hi ha prou temps per explicar-ho tot en hora i mitja d'espectacle!

I alguna cosa més que no surti a l'espectacle?

Deia que els seus fills no els feia com els altres, que els feia amb pinzell i que ens posava el nom abans de fer-nos. Cada germà té una història ben curiosa. La meva és que quan estava al Louvre, a París, va quedar fascinat per la pintura de Miquel Àngel i va dir: " Quiero un Miguel Ángel! " Tenia festa el dilluns, així que el diumenge va agafar el cotxe dient: "Vaig a Madrid a fer el meu fill Miguel Ángel i demà torno". I així ho va fer. Jo em dic Miguel Ángel.

I qui et va rebatejar com a Miki?

El meu tiet. Li deia: "He fet un Miguel Ángel i ara tu li has canviat el nom!" Quina emprenyada va agafar el meu pare!

Què vas aprendre d'ell?

A ser bona persona. La veritat és que va marxar massa d'hora per a mi. El trobo a faltar. Trobo a faltar tantes coses! La seva pell, la seva tendresa, la seva olor… Era molt polit, feia olor de camp i de sabó; era una olor molt especial. Trobo a faltar les coses que deia, el seu sentit de l'humor.

Quina edat tenies quan va morir?

Vint-i-set anys. L'última néta que va conèixer el meu pare va ser la meva filla Andrea. La va poder tenir als braços només quatre setmanes. L'hi portàvem cada dia. Em va dir: "Té, aquí tens la teva eternitat".

T'emociones recordant el teu pare.

Sí, perquè és la persona que he estimat més a la vida, t'ho puc assegurar. A ell li dec tot. I a la meva mare. L'un era una prolongació de l'altre, tots dos eren un. Es complementaven molt bé i s'estimaven amb bogeria. No vull ni pensar el dia que ma mare no hi sigui…

Tota la família Molina ha donat el vistiplau a aquest espectacle.

Perquè és un espectacle fet amb senzillesa, com era ell, gens pretensiós. I ens va conquerir la proposta perquè és una carícia a Don Antonio, molt respectuós. I Rafa Garcel té molt talent. Aquest homenatge ha unit la família encara més.

Suposo que Rafa Garcel no intenta imitar la veu d'Antonio Molina.

No, de cap manera, això és bàsic. Mira, el Rafa era un nen molt unit al seu avi i escoltaven les cançons del meu pare. Quan l'avi va morir, el Rafa no va poder plorar. Un dia, tornant a escoltar les cançons que compartia amb ell, li van saltar les llàgrimes. Cada cop que les escoltava plorava i així va fer el dol. I va començar a cantar per Antonio Molina. La passió de l'avi va passar al nét.

Et tornarem a veure aviat amb l'espectacle De Miguel a Miguel ?

Tant de bo! És un espectacle molt potent: tota la vida de Miguel Hernández explicada a través dels seus versos. M'acompanya el gran pianista Luis de Arquer, fill del pintor català Arquer Buigas. Música i versos es fonen en aquest espectacle que espero poder portar aviat al Paral·lel.

El millor de la teva vida actual?

La vida mateixa. Viure-la i tenir la companyia que he tingut en cada moment, sempre bona. No sóc gens rancuniós.

I el pitjor?

Quan em treuen de polleguera i em toquen la meva gent. O quan algú opina sense tenir-hi dret. Jo sóc incapaç d'opinar d'algú que no conec realment. Vivim en una societat que de seguida et planta una etiqueta: aquest va d'això, aquest ha begut… Què coi saben de la meva vida?