"Han matat el Rami perquè enregistrava la veritat. Però tenim mil Ramis més. La revolució triomfarà". Ho afirma amb la veu trencada i mirant fixament a la càmera Mohamed al-Mohamed, un metge del districte de Bab Amr. Està dret, al costat del cos sense vida d'un noi de 26 anys estès sobre una llitera. La càmera ressegueix el cadàver, esquitxat d'impactes de bales i de metralla. És l'última imatge que algú va fer a Rami al-Saied, ell que n'havia fet tantes i que havia ajudat Mohamed al-Mohamed a rescatar de l'anonimat les víctimes civils de les atrocitats del règim de Baixar al-Assad. Un vídeo gravat poc abans mostra els esforços de Mohamed per fer-lo reviure: "Rami, ialla habibi" [Rami, va, carinyo], li repeteix. Diuen que va ser el seu germà qui va filmar els vídeos i els va descarregar a YouTube, al canal Syria Pioneer, el mateix en què el Rami va començar al juliol de l'any passat a penjar imatges que documenten les protestes i el bombardeig de Homs. No l'han pogut silenciar. Els seus companys segueixen descarregant-hi testimonis gràfics.
Rami al-Saied era un dels molts ciutadans sirians que Al-Assad ha transformat en periodistes, una de les tasques més perilloses de la revolució. Va morir el dimarts 21 de febrer, el dia abans que ho fessin la reportera nord-americana Marie Colvin i el fotògraf francès Rémi Ochlik, que per poder informar del que passa al país havien passat sense permís per una de les seves fronteres. El Rami tenia una filla molt petita, si fa o no de la mateixa edat que algunes de les víctimes que va filmar. La informació que qüestiona el poder és el gran enemic de les dictadures, i difondre-la, l'arma més esmolada. La guerra a Síria es lluita també amb càmeres i telèfons mòbils i a través de YouTube, Bambuser, Twitter, Facebook i Skype. A falta de premsa internacional, els sirians estan omplint el buit amb les eines digitals que tenen a mà i construint una narrativa pròpia que no té res a veure amb la propaganda oficial.
Els sirians estan filmant com els maten. Amb cruesa, sense pudor, sense pal·liatius. Syria Pioneer és un enorme dipòsit de cadàvers. Hi ha 930 vídeos que s'han reproduït més de tres milions de vegades. Componen una videoteca esgarrifosa de bombardejos, franctiradors, cases derruïdes, plors, funerals, cossos a l'hospital i a l'aire lliure, volves de neu blanca caient sobre ulls foscos inanimats. I els ciutadans convertits en informadors estan guanyant segurament aquesta batalla, almenys a l'exterior, on són la principal font d'informació gràfica dels mitjans internacionals.
S'hi juguen la vida a canvi de documentar i compartir la seva història i despertar consciències. "Esperem que ens matin en qualsevol moment", profetitzava el Rami en un dels últims vídeos que va penjar. Sabia de què parlava: el 4 de febrer va morir Mazhar Taiara, un estudiant d'enginyeria civil més conegut a la xarxa com a Omar Astalavista i Omar el Sirià. Vint dies després queia Anar al-Tarxa, el més jove de tots. Només tenia 17 anys. De Ramis, Mazhars i Anars n'hi ha molts. És un exèrcit ple de reclutes. Cal ser molt valent i segurament tenir fusta d'heroi, però n'hi ha prou tenint un mòbil i accés a internet. Per això, la connectivitat és un dels grans maldecaps de les dictadures.
