Morir darrere de la càmera

"V aig conèixer en Tim i en Chris a Bengasi. Ells acabaven d'arribar i jo em preparava per tornar a casa, després d'un mes a Líbia. A Bengasi, m'havia fet amic d'en Michael Brown. Treballàvem plegats, movent-nos en autostop i buscant-nos la vida de la millor manera possible. En Michael em va dir: demà hi ha un barco que surt cap a Misurata. Jo estava esgotat. Era perillós anar-hi per la incertesa que presenta una ciutat assetjada. Saps com hi entres, però mai com en sortiràs. Vam fer un petit grup. En Tim, en Chris, en Michael, en Guy, la Katie, una noia nord-americana, i jo. Ningú va discutir si calia o no calia anar-hi: tothom ho tenia molt clar.

"A Misurata, ens van dur a casa d'un empresari local. Un home intel·ligent que sabia que per derrocar Gaddafi necessitaven els periodistes. La casa s'havia convertit en una mena de quarter general. Fins i tot teníem un cuiner que feia pollastre i arròs per sopar. També hi havia altres periodistes, pocs. Nosaltres ens vam instal·lar plegats en una sola habitació plena de matalassos. Hi havia molt bon rotllo. En Tim era una persona molt agradable. Amable. Humil. En Chris era més reservat, més introvertit.

"A Misurata hi havia dos fronts de guerra. Un era a l'est de la ciutat, des d'on les forces de Gaddafi volien conquerir el port. L'altre era a Tripoli Street, que és com si fos la Diagonal. Els rebels lluitaven avançant casa per casa. Un matí, el cap dels rebels ens va venir a buscar i ens va dir: «Vinga, pugeu a la pickup que us porto al front». El dia abans, ja s'havia ofert a acompanyar-nos un rebel. Però va sortir a les cinc del matí i nosaltres encara dormíem. Al migdia ens van avisar que l'havien mort: una granada de morter li va caure al cap i el va destrossar.

Fotògrafs al front de guerra

"Vam pujar, doncs, a la pickup i cap al front. Tripoli Street era com el front de Mostar, però elevat al cub. Bombes de fragmentació. Granades de morter. RPG -llançacoets-. Franctiradors. Molt intens. Els rebels avançaven casa per casa, habitació per habitació, amb llançagranades, metralletes. A vegades, per entrar a una habitació, la netejaven d'enemics tirant-hi una granada a dins. També els gaddafistes ens en tiraven a nosaltres.

"De cop, mentre pujàvem per una escala, sentim «tum, tum» i veiem rodolar una granada esglaons avall. En un moment del combat en Tim em va mirar i em va dir: «És increïble». Ell tenia molta experiència en situacions de combat, però mai havia viscut aquella proximitat i accessibilitat als combatents.

"Els rebels volien agafar un pont estratègic a l'entrada de la ciutat. L'OTAN l'havia bombardejat el dia abans i havia debilitat les posicions de Gaddafi. Per arribar al pont s'havia d'avançar a camp obert, en un espai que s'assembla al passeig de Sant Joan. No sabies si et veien ni des d'on et podien disparar.

"Recordo com de cop una família sencera va sortir corrent d'un edifici en direcció a nosaltres. Mentre pujaven a una pickup els hi van disparar amb una RPG. Veus el foc, sents el soroll i, per sort, veus que erren el tret. Al·lucinant. Vam seguir unes tres hores, fins que en Tim es va quedar sense pel·lícula. Disparava amb format 6x7. Al cap de dues hores, en Tim ja hi volia tornar. Jo també volia tornar-hi però els altres preferien anar al port a retratar els refugiats. Decidim anar-hi una estona i, després, cap al port. Tots junts. Sense separar-nos. El front semblava més tranquil. Hi havia molt silenci. En Michael em diu: «Això em fa mala espina». A mi també me'n feia. Al matí, jo havia fet la foto d'un gaddafista torturat a qui li havien tallat el coll. Però mentre feia la foto va explotar una granada i vam sortir corrents. En Michael s'havia quedat sense la foto i ara la volia fer. El mort era en una de les cases mig derruïdes. Els altres també s'hi van apuntar.

Salvat per una bona foto

"Comencen a caminar. Jo em paro un moment perquè veig un cartell de Pepsi Cola que em crida l'atenció. El cartell i el cel blau, com a fons d'un milicià que dispara. Em va semblar una bona foto. Ells segueixen caminant. Aleshores sento un so característic. Com una serp que escup. La fiblada sorda d'un projectil. M'ajupo. Disparo l'obturador. Veig l'explosió i la pols com s'aixeca. Una dona crida. És la Katie. Corro cap a ella i ella corre cap a mi. Veig en Michael que camina amb les mans al pit, ple de sang. «Guillermo, Guillermo, ajuda'm», diu. Veig un cotxe que passa i el faig parar. Carrego en Michael. La Katie es tira al darrere. "En Tim, en Tim", diu. Miro cap al lloc de l'explosió. La pols ja ha baixat. Hi ha set o vuit cossos per terra. En Tim encara està conscient. En Chris sembla mort. Els pujo en una pickup . Una ambulància carrega en Chris. Jo segueixo amb en Tim. Sagna molt per la cama. Li busco la ferida per mirar si la puc aturar. Li agafo la mà ben fort. Li parlo. Tim. Tim. Veia que se n'anava, no volia que s'adormís. Hi ha un moment que tanca els ulls, però els torna a obrir. I després, res. Els tanca i se'n va definitivament.

"Tot va passar molt ràpid. Quan arribem a l'hospital ja no s'hi pot fer res. En Chris és mort. En Michael està ferit però viu. A en Guy, que ha arribat pel seu compte, l'estan operant. Cinc hores al quiròfan. Està greu però se'n sortirà. La Katie està bé. Torno a la casa i em tanco a la nostra habitació. L'endemà vaig a l'hospital per acomiadar-me i agafo un barco cap a Malta. S'ha acabat..."

-Com ets sents? Què has pensat sobre el que va passar?

-És molt important seguir fent aquesta feina. Amb en Tim i en Chris, hi havia vuit morts a terra. Cada dia maten gent. Si no hi anéssim nosaltres, ningú ho sabria.