Nancy Fraser: "La crisi actual és més complicada que la Gran Depressió"

Nancy Fraser és una de les veus privilegiades que han participat en les conferències sobre virtuts que el CCCB ha organitzat a Barcelona. Fraser té el temps just i mesura mil·limètricament el contingut de les seves respostes.

Quina seria la principal lliçó que podríem recuperar del marxisme?

L'era actual del capitalisme comença a la dècada dels 80, quan van néixer grups socials molt creatius que ens van ajudar a entendre des de la igualtat de gènere a l'ecologisme, però sense entendre-ho dins del capitalisme. No es plantejaven com, per exemple, el capitalisme podia estar malmetent la naturalesa. La crisi actual ens demostra que cal analitzar-ho tot a partir de la base de la nostra societat, que és el capitalisme. Marx creia que el capitalisme és inherentment procliu a les crisis, que les crisis no eren accidents sinó que es construïen dins del sistema. La teoria de crisi de Marx no ens ho explica tot però necessitem recuperar una teoria sobre què és la crisi perquè ens ha esclatat a la cara i no tenim teories adequades per entendre-la.

I com s'aplicaria aquesta teòrica?

Hauríem de prendre les teories de Marx sobre la crisi i desenvolupar-les en noves vies més àmplies que les que va plantejar ell per introduir-hi el feminisme, l'ecologisme, el multiculturalisme, per aconseguir una nova comprensió del capitalisme, de la crisi i de la totalitat.

Un dels seus fronts de batalla és el neoliberalisme. Fins on ens ha dut el neoliberalisme?

És una crisi molt severa, el paral·lelisme més pròxim és la Gran Depressió del 29, que mai va ser del tot solucionada fins que no va esclatar la II Guerra Mundial. És un precedent terrible que necessitis una guerra mundial i la seva producció armamentística per solucionar una crisi. Però ara la situació encara és més complicada que la Gran Depressió perquè la crisi ecològica és molt severa. Ara no només parlem de l'economia sinó de com podem viure a la Terra. Tenim una crisi de diferents dimensions.

Com a intel·lectual referent del feminisme, com creu que evoluciona la lluita pels drets de les dones?

Quaranta anys després veiem una segona onada del feminisme. El feminisme va començar durant una onada democratitzadora des de l'esquerra, però durant el camí d'alguna manera es va fer més i més liberal i més part del neoliberalisme. Avui hi ha una mena de feminisme tecnòcrata que defensa que els generals a l'exèrcit o els banquers han de ser dones. Tenim un feminisme que s'ha convertit en aliat del neoliberalisme, i no crític amb ell.

La seva universitat, la New School, és exemple de la influència cabdal que va tenir per als Estats Units la migració jueva europea de la II Guerra Mundial. Què seria avui dels EUA sense aquella migració?

Els EUA és un país complicat, tenim una immigració jueva molt forta anterior a la guerra mundial, la dels jueus que fugien dels pogroms russos. És una llarga història. La vida intel·lectual americana ha estat determinada per un comportament poc meditat, fins a tal punt que les nostres ciències socials han assumit les grans qüestions sota la influència del pensament europeu portada en gran part per aquesta migració.

El marxisme europeu s'estudia a la New School i no a la resta d'universitats americanes. Però que el món canvia ho prova que en aquestes universitats donen classes sobre la nova esquerra xinesa.

El món és més gran que Europa. La Xina, per exemple, és fascinant com havia organitzat la filosofia a les universitats en tres divisions: filosofia xinesa, marxisme-leninisme i la filosofia occidental analítica. Ara estan incorporant una quarta divisió, el marxisme occidental, que és tot el que és pensament radical: Foucault, el feminisme, el pensament ecològic, el postestructuralisme. Ho anomenen marxisme occidental perquè els intel·lectuals xinesos no volen ser ni censurats pel partit, ni acusats de tradicionals ni titllats directament de liberals.

Els europeus no parem prou atenció a la Xina.

I no només a la Xina. Fixi's en el món àrab o l'Àfrica. S'estan produint tendències de pensament tan interessants en aquests llocs! Hem d'aprendre molt d'aquests països suposadament perifèrics.

El proper boom és l'Àfrica?

Fa poc vaig ser a Sud-àfrica perquè s'hi està analitzant com desmantellar un capitalisme racial en un moment d'hegemonia neoliberal. El problema de l'Àfrica és en part l'economia, com poden finançar universitats... Tots afrontem la imposició de les retallades però a l'Àfrica la situació encara és més magre.

A Europa ens sorprèn que els EUA tinguin aquesta vida intel·lectual tan brillant i en canvi els candidats republicans siguin tan retrògrads.

El vell Partit Republicà és el partit dels negocis i de les elits, i el seu candidat és Mitt Romney. Però ells no controlen la base, el votant, i ara veiem una revolta des de baix que rebutja el candidat del partit i que va buscant alternatives, i cada una és més ridícula que l'altra. Tenim una llarga història de revoltes populistes de dretes, des del maccarthisme a la prohibició. No és un fenomen nou, és la seva última forma.