Narcís Comadira: "Retallar en ensenyament és retallar el futur del país"

Al seu estudi conviu un caos organitzat de pinzells, olis, pigments, pots i draps, amb els seus quadres. Aquest savi d'aspecte jove acaba de fer 70 anys i observa, amb mirada intel·ligent i un subtil punt d'ironia, el món que ens ha tocat viure. "Penso que sóc un vell, això ja està. El meu pare va morir just abans de fer-ne 60. Jo ja visc una mica de propina. Hauria de fer exercici i no en faig", reflexiona en veu alta.

Què s'està perdent qui no llegeix poesia?

Una commoció forta a l'ànima i una manera de contactar amb la realitat d'una manera especial, que no és la de l'explicació racional i científica. La poesia és sovint més reveladora perquè fa servir el llenguatge sota una pressió potent, carregada d'energia, que pot provocar explosions interiors que impacten i trasbalsen.

Em pensava que les paraules alades eren paraules boniques.

Jo també, però no. Alades ve de les fletxes que duien plomes darrere, paraules com fletxes, dirigides a impactar en l'oient, intencionadament dirigides.

Un títol molt adequat, intenció és el que hi ha en aquest recull de textos.

Utilitzo la paraula per dir coses serioses, la paraula literària, la que va fer servir Homer amb aquesta intenció.

Es pot fer alguna cosa contra la banalització?

Em sembla que no gaire res, desgraciadament. Sóc bastant pessimista. El nivell de tot ha baixat molt i està imperant la mediocritat. Els que manen i tenen poder de decisió només busquen l'audiència, l'èxit. Fins i tot, en les coses que paguem entre tots, amb diner públic, només busquen la rendibilitat.

Ho expliques al text Aprendre de lletra .

Sí. L'ensenyament sempre és rendible a llarg termini. Però es busca la rendibilitat immediata, i no. Retallar les despeses d'ensenyament és retallar el futur del país. Aquí s'ha d'educar la gent molt bé, no per fer negocis, sinó per fer persones senceres que tinguin consciència crítica, i cada dia en falta més.

Vols dir que hi ha una manca de criteri?

La gent s'ho empassa tot. Si surt al Twitter o al Facebook, s'ho creu. A la Viquipèdia he vist coses errònies. Ningú contrasta la informació, l'autoritat s'ha perdut. Internet s'ha convertit en un mercat persa, hi ha tant de tot que, si no saps el que busques i de qui refiar-te, vas perdut.

Carles Capdevila proposava en un editorial enregistrar vídeos tutorials amb lliçons de gent referencial.

S'hauria de fer! No sé què fan aquests de les conselleries de Cultura i d'Ensenyament! Per començar, hi hauria d'haver una col·lecció nacional de llibres ben feta, amb tots els escriptors importants del país i, paral·lelament, online . I unes biografies contrastades, segures, no una per aquí i l'altra per allà. Sense abaixar el nivell, perquè els nens no són pas tontos, i els joves tampoc. Si els hi dónes les coses ben fetes ja hi entraran. Potser no ho entendran tot i diran "Ostres, quin pal!", però alguna cosa quedarà. És més important això que gastar-se els diners en altres tonteries.

Al llibre parles de Dante, Verdaguer, Carner... Com vas entrar a la poesia?

A la poesia catalana vaig entrar-hi a través de l'escoltisme, als dotze anys. Mentre als hermanos Maristes només tocàvem poesia castellana, no n'hi havia pas d'altra!, als focs de camp recitàvem Maragall, allò de "I en les albes la gran bellugadissa de les fulles d'acer que el vent eriça". Gràcies a l'escoltisme vaig fer un batxillerat poètic paral·lel a l'oficial de la immersió castellana.

Hi ha qui diu: "La inmersión catalana es fatal para nuestros hijos".

S'equivoquen! Els fa ràbia la diferència. Però ignorar autors importants i boníssims, una bèstia com Llull al segle XIV, un poetàs com Ausiàs March, i Jordi de Sant Jordi i Roís de Corella, o el Tirant lo blanc , poc ho tenen en altres països! Machado ja ho va formular: "Despre- cian cuanto ignoran" .

Com veus la nostra llengua avui?

Ens falta una mica d'autoestima. Hem anat abaixat la guàrdia en moltes coses. Mai s'havien publicat tants llibres en català, però no sé qui els llegeix. Te'ls has mirat? Són il·legibles. És fer un trist favor a la literatura catalana. La gent es confon pensant que perquè un llibre surti publicat és bo. S'editen moltes porqueries.

Les editorials haurien de ser més selectives?

I editar molt menys! Van a buscar un èxit, un bestseller . Si està de moda la novel·la històrica, doncs, apa, tones de novel·les històriques, que no necessàriament han de ser dolentes ni desaconsellables si faciliten l'activitat lectora i imaginativa. Però crec en la literatura seriosa.

Quina és?

La que queda, la que educa i la que té una aspiració una mica més elevada: voler crear llenguatge, voler modificar la llengua col·loquial, voler ensenyar. M'agradaria que el país tornés agafar un to una mica superior.