Publicitat
Publicitat

QUE SÓN QUATRE DIES

Ni galls, ni bous, ni bèsties grosses

Tots plegats vivim dins de bombolles. Tu, jo, en Coscubiela (a qui ahir li retreien que piulés en lloc de reflexionar) i en Josep Cuní. I sort en tenim, d'aquests espais protegits en què ens sentim com a casa: el món és massa gran i massa hostil per comprar-lo a l'engròs. Però, ai, les bombolles ens empenyen a l'autoengany. La gent del meu entorn no serveix ni de broma com a mostra extrapolable al conjunt del país. Diria que no conec cap votant del PP, i la famosa marea blava bé ha de sortir d'algun lloc, també de Catalunya. (Entre parèntesis: el blau és un color tan maco que no ens el mereixem. Cedint-ne la propietat a Rajoy i companyia, hem fet un negoci pitjor que el de l'espoli fiscal.)

Sí, d'acord: és possible que sigui jo soleta la que m'autoenganyi, i que les bombolles no en tinguin cap culpa. Vull dir que potser sí que conec algun votant del PP. Encara estic paint una informació d'aquest diari segons la qual quatre de cada deu homes (quatre de cada deu!) admeten que han anat amb prostitutes. M'hauria jugat la mà dreta que cap ni un dels mascles amb qui em relaciono han recorregut mai al sexe pagat. Sort d'un amic que em va impedir tirar endavant l'aposta, perquè ara mateix estaria aprenent a escriure amb l'esquerra.

Com que he patit la campanya electoral des de dintre, m'he arribat a creure que l'univers sencer vibrava amb els galls d'en Duran i Lleida o amb el vídeo retirat de la Chacón. En ple dissabte de reflexió, hi vaig caure: m'he passat quinze dies dins d'una bombolla. La majoria de ciutadans han continuat respirant al marge del que diguessin els polítics. La prova és que els mítings s'han fet en locals tan petits que jo els hauria descartat per celebrar-hi la festa d'aniversari d'un nen de tres anys.

A falta de candidats que em passegessin amb autobús per aquests mons de Déu i sa mare, ahir em vaig plantar a plaça Catalunya, on una colla d'indignats (sector anarquista, per entendre'ns) feien campanya a favor de l'abstenció activa. Les pancartes deien coses com "Ningú ens representa, només tu pots organitzar la teva vida" (és un eslògan d'Ikea?) i "Cap democràcia ens farà lliures" (les dictadures, en canvi, sí?). El seu missatge: si votes, després no et queixis (sembla que m'hagi descuidat un no, però no).

Hi pots estar més o menys d'acord, però el moviment dels indignats és prou comprensible. Davant d'un futur negre negre negre, exerciten el dret a la rebequeria. Em sorprèn bastant més que, en plena hecatombe financera d'abast planetari, hi hagi persones carregades de bona fe que lluitin per causes tan concretes com l'abolició dels correbous. Els amics animalistes (amics dels animals, vull dir) van irrompre dijous al míting final del PSC i divendres al de CiU. Però que no ho saben, que el món s'acaba, que no sobreviuran ni bous ni bèsties grosses? Aquests soferts activistes sí que viuen en una bona bombolla. Feta de material aïllant.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT