Publicitat
Publicitat

NilüferGöle:

Nilüfer Göle: "La plaça Tahrir s'ha convertit en una inspiració democràtica"

Europa "Ja no és un referent democràtic perquè està massa preocupada intentant trobar la seva identitat" Por "Occident només és capaç d'interpretar l'islam des de la por" Populisme "El racisme no ve de baix: s'impulsa des de dalt"

Les investigacions de Nilüfer Göle (Ankara, 1953), sobre l'islam a Europa són un referent de la sociologia contemporània. La directora d'estudis de l'Escola d'Alts Estudis en Ciències Socials a París qüestiona la imatge estereotipada que enfronta un Occident modern i laic i un islam ancorat en la tradició.

Les revoltes al Magrib i al Pròxim Orient estan canviant la imatge que tenim a Europa del món àrab?

Ara sabem que el món àrab no és un bloc i que no està condemnat a haver de triar entre la dictadura i el fanatisme islàmic. Com deia el filòsof Claude Lefort, el principi de la democràcia és la capacitat per obrir-se a la incertesa. Les revoltes han invertit la relació entre les dues ribes de la Mediterrània: l'imaginari democràtic sempre havia estat en mans d'Europa, que era com un far, i ara, amb les revolucions d'Egipte i Tunísia, és el món àrab qui ens dóna un nou imaginari. I això està inspirant la gent: com ha passat a la plaça de Catalunya.

La plaça Tahrir com a símbol.

Justament! És una font d'inspiració: no vol dir que les situacions siguin comparables, però la plaça es converteix en un espai simbòlic de la revolució. La plaça Tahrir ens va donar esperança a tots, perquè va ser allà on el dictador va haver de cedir el lloc a la gent. És un moviment ciutadà que pren el carrer: amb la plaça pública com a símbol de la democràcia. La gent s'ha apropiat dels carrers i les places. I quan la policia entra a la plaça de Catalunya es planteja també el problema de qui té dret a ocupar l'espai públic. La inspiració de l'acció democràtica ens arriba ara del sud. Lamentablement, Europa està massa preocupada intentant trobar la seva pròpia identitat, replegada en ella mateixa.

No sabem com s'acabaran aquestes revolucions, però ¿hi ha coses que ja han canviat per sempre?

Políticament, dependrà de cada país, i no hi ha un camí lineal i fàcil cap a la democràcia. Ho vam veure als països exsoviètics, també a Turquia... És un procés d'aprenentatge, i és difícil, però quan es comença no es pot tornar enrere. S'ha obert una esquerda. I Europa ha estat absent.

Tampoc ha estat un referent la revolució iraniana i, en canvi, s'ha parlat molt de l'exemple turc.

Sí, tot i que el moviment s'ha fixat més en el poder del carrer que en el de l'estat. Però Turquia sí que ha estat present en el debat per la manera com ha gestionat una democràcia plural i ha sabut integrar un partit islàmic en la vida parlamentària, guanyar legitimitat i mantenir l'estat de dret. Per això l'exemple turc és un referent en els cercles intel·lectuals del món àrab. Ja no parlem del dilema entre islamització o autoritarisme secular. I Europa està fora d'aquest debat, perquè no té prou capacitat de reflexió sobre el paper de la religió avui.

Però l'extrema dreta arreu d'Europa fa bandera de la islamofòbia i això li dóna resultats.

Els moviments neopopulistes o d'extrema dreta intenten construir la seva identitat contra l'islam. És la política del rebuig, la demonització i la por. Europa només és capaç de pensar en l'islam des de la por: l'amenaça, la invasió, la pèrdua d'identitat i valors... El que feia que Europa fos superior era la seva capacitat d'entendre els moviments de crítica des de dins, com el feminisme, els verds, els nacionalismes... La modernitat europea era capaç de repensar-se i d'autocorregir-se, i això la feia millor. Però no és el que ha passat amb l'islam.

Els populismes es normalitzen.

L'extrema dreta va envair un espai que havien obert els intel·lectuals d'esquerra partidaris de mesures com la prohibició del burca. Pèro només cal comparar Le Pen amb la seva filla, Marine: ja no és el model patriarcal, catòlic, racista, antisemita, antielitista que es quedava al marge del sistema. Ara és una dona que s'identifica com a més republicana que ningú i que diu que qüestiona el masclisme, l'homofòbia i l'antisemitisme. Només pretén distingir-se per l'islam, amb un discurs molt agressiu: fa una combinació entre una agenda progressista, segurament deformada però de la qual s'aprofita, i esborra les fronteres entre dreta i esquerra, i això és el que la fa atractiva als ulls de molts.

I reclama prohibir el burca.

El populisme, com el racisme, no ve de baix: ve de dalt. Prohibir el burca és absurd i no té base legal i és lamentable que el feminisme no mostri més respecte per les minories. Quan Atatürk va imposar els codis de vestir, amb el discurs de la modernització, ens pensàvem que això era un problema de les limitacions democràtiques de Turquia . Per mi va ser una sorpresa veure que el secularisme autoritari contra el qual lluitàvem a Turquia es copiés tants anys després a França.

Europa tanca les fronteres davant l'arribada d'alguns milers de refugiats del nord d'Àfrica.

Europa era la llar del cosmopolitisme i ara sembla que busca la puresa. Abans pensava que era més perillosa la puresa islàmica, quan al món àrab la paraula cosmopolitisme es veia com a sinònim de desarrelament. Ara sembla que els termes s'han invertit. El cosmopolitisme i l'hospitalitat eren valors europeus molt importants i ara fan por.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT