Publicitat
Publicitat

Guillem López- Casasnovas:

"No deixa de sorprendre la pompa amb què és viu a Madrid"

Estat del benestar "La societat de dues velocitats pot acabar existint" Justícia "La ciutadania no entén que en una situació de retallades es retalli l'impost de successions" Consultes sobiranistes "Hi ha un divorci que per a alguns ja ha començat"

Guillem López-Casasnovas (Ciutadella, 1955) ha renovat per sis anys més com a conseller del Banc d'Espanya, fins al 2017. El nomenament li permet "opinar amb independència, aliè a les conjuntures partidistes", des d'una talaia que li dóna la informació necessària per "mantenir el cap al món i els peus al Born''. Expert en economia pública, és catedràtic a la UPF i participa en múltiples consells a Catalunya i arreu.

El Banc d'Espanya va advertir en diverses ocasions sobre el risc dels bancs. Podia haver fet més?

Vam fer el que vam creure poder fer a partir del que sabíem en cada moment. En regulació, l'èxit és sempre actuar preventivament, evitar que passin determinades coses. Això depèn de situacions molt canviants. Si els canvis empitjoren la diagnosi feta a gran velocitat no pots assolir l'objectiu, i la regulació posterior com a conseqüència dels canvis és sempre dolenta: mal si fas, mal si no fas.

Els polítics no són prou valents quan reben els primers senyals i els advertiments dels experts?

Els polítics, amb el suport d'alguns analistes acòlits que utilitzen l'acadèmia al servei de la ideologia política, viuen a vegades en un món que no connecta amb la realitat: no entenen que les decisions tenen un cost, que els diners no cauen del cel, que a curt termini un petit país no canviarà el món. I la intel·ligència no rau a agradar al polític en cada moment sinó a ajudar-lo a reconduir situacions que ens posicionin millor com a país i com a comunitat a mitjà i a llarg termini. Per això cal una mira llarga, que normalment no tenen els polítics, i que no ajuden a tenir tampoc alguns analistes.

Com a expert en finançament públic i del sector sanitari, i membre del CAREC, creu que el Govern els hauria de fer cas?

A grans trets, el Govern fa el que ha de fer. Ho podria fer millor, esclar. Legitimar les mesures dures que ara calen per reconduir la situació de qui ha viscut per sobre de les seves possibilitats reals requereix que la ciutadania vegi que els costos de la crisi es reparteixen de manera equitativa i que després de l'esforç per acomodar-nos a la nova situació, hi haurà vida intel·ligent . El que és urgent emmascara avui el que és important. I la ciutadania no entén que en una situació de retallades es retallin alguns impostos com el de successions.

Quin és en realitat el paper d'un expert a qui pregunten administracions i institucions? On hi ha el punt de connexió entre el consell i l'acció?

No hi ha connexió garantida. Participo en més de quinze consells, de diferents sectors (educatiu, de recerca, socials...), en administracions territorials diverses i de colors polítics diferents. Ja són més de vint anys i mai se m'ha qüestionat políticament. Mai, per exemple, un ministre de Sanitat entrant ha qüestionat la meva presència com a conseller (i ja n'han passat set!). Una cosa diferent és que sempre et facin cas. Dic el que penso quan em demanen. Pot no agradar i els responsables de la presa de decisió política tenen dret a posar el meu informe al calaix. Però sembla que prefereixen, abans de decidir què fan, saber el que penso, si no, no em demanarien l'opinió.

Anem cap a una societat de dues velocitats, serveis públics per als uns, serveis concertats/privats per a les classes mitjanes-altes? Com podem evitar-ho?

Ho podríem evitar finançant millor els serveis públics o, amb els diners disponibles, prioritzant millor la despesa. No fer cap de les dues coses seriosament ens aboca a la sensació que vostè comenta, que de moment és més sensació que realitat, però que pot acabar passant. Si l'opció política és en favor de més ingressos, els copagaments -que són, de fet, taxes, una modalitat d'ingressos públics- poden tenir més d'una funció. O de recaptador o de moderador, l'èxit del qual seria no recaptar res a canvi de frenar el consum innecessari. Però, en qualsevol cas, requereix la implicació dels professionals per identificar on se situa, si és el cas, el malbaratament. Decidit això, un economista pot aportar després moltes idees sobre la millor estructura del copagament (fix, a percentatge, amb un màxim, amb una franquícia determinada) i també pot establir com articular-lo, si així es vol, a la renda dels individus.

Quin marge real té el govern central per disminuir despesa, després de demanar-ho a les autonomies? En què pot gastar menys? Eliminant ministeris?

Ben segur. Per als que habitem a la Villa y Corte no deixa de sorprendre la pompa amb què es viu, l'alegria amb què carreguen als serveis centrals, suposadament al servei de tots, determinades parafernàlies, i com donen per garantit que és despesa necessària per a la capitalitat d'un petit imperi.

Què suposen les consultes independentistes del diumenge 10 d'abril i quina influència poden tenir a mitjà termini?

Em preocupa que a l'Estat se li presti tan poca atenció. N'hi ha prou a mirar la premsa i els mitjans del dia posterior. És un tic antidemocràtic. Mirar cap a l'altra banda els tranquil·litza momentàniament, però és una mena d'inconsciència, i per tant d'irresponsabilitat, sobre la realitat d'un divorci que per a alguns ja ha començat.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT