"No retallarem més del 10% encara que ens tanquin l'aixeta"

El president rep puntual l'ARA. Té l'agenda cronometrada al màxim i sap perfectament quin és el missatge que vol transmetre i amb quin to ho vol fer. Acompanya amb un rostre dur les paraules contundents, sense concessions, que va destil·lant. Madrid ha de saber que no afluixarà i que amb els diners no s'hi juga.

El balanç dels primers 100 dies està marcat per la retallada, és vostè el president de la crisi?

Sóc el president que ha de fer una cosa inèdita i sense precedents, que és reduir sensiblement un pressupost.

Es pot dir que té la millor feina del món en el pitjor moment?

Sí. Per mi és la millor feina del món, però també crec que de vegades els pitjors moments també poden ser els millors, perquè són dels que més s'aprèn.

El que té ara sobre la taula és una plantada davant Madrid perquè es neguen a aportar 3.300 milions al finançament de la Generalitat.

Des del primer moment vam dir al govern espanyol que la nostra contribució a l'estalvi global seria aquest 10%, que ja és molt, que no té precedents i que no fa ningú més. Ni tan sols el mateix govern de l'Estat. I els vam dir que no passaríem d'aquí. Són ells els que ens deuen diners.

Això ja li va dir Zapatero a la reunió de la Moncloa?

Sí, ens han dit que no poden pagar-nos perquè l'acord de finançament del tripartit preveia que es podria pagar després de dos anys, però això no deixa de ser una excusa, perquè ells reconeixen que aquests diners, els del fons de competitivitat [1.350 milions], ens els deuen. Els hem dit que si no ens els volen pagar, almenys que ens els deixin apuntar per no tenir un dèficit posterior, però tampoc ho volen. I nosaltres no estem disposats a enganyar amb les xifres sinó a explicar la veritat, amb les conseqüències que tingui.

Això vol dir incomplir l'objectiu de dèficit de l'1,3% del PIB?

Això és el que els estem dient, que no podem complir en un sol any. No podem passar de 7.500 milions de forat del 2010, l'herència del tripartit i del govern espanyol, a 2.500 en un any. Això vol dir que hauríem de reduir el pressupost de la Generalitat entre 5.000 i 6.000 milions d'euros, i això sí que significaria tancar serveis públics. Això no ho farem, i menys en un país que té un dèficit fiscal d'entre 15.000 i 20.000 milions l'any.

La Generalitat podrà aconseguir els crèdits per valor d'11.000 milions que necessita per a aquest any?

Ells ens tenen condicionats, perquè les operacions d'endeutament les ha d'autoritzar l'Estat i, per tant, ens poden tallar l'aixeta i llavors les conseqüències encara seran pitjors. Però encara que ens tanquin l'aixeta nosaltres no anirem més enllà del 10%.

Però si no es poden pagar les nòmines...

Serà responsabilitat de tots. No se'ns pot demanar que desmuntem l'estat del benestar a Catalunya, com ens demana el partit socialista, en un país que sense dèficit fiscal podria pagar aquest estat del benestar o un altre fins i tot millor. Ja vaig dir a Madrid que Espanya havia viscut per sobre de les seves possibilitats i Catalunya, per sota.

Al final han hagut de fer el que van dir que no farien: emetre bons per a particulars.

Actualment, en un mercat en pitjors condicions, el Govern pagarà menys pels bons. Això demostra confiança en el nou govern malgrat l'herència del tripartit i la crisi econòmica.

És raonable el límit de dèficit de l'1,3% del PIB per a les autonomies?

Això és el que es va acordar i ens ho hem trobat fet. Però això de l'1,3% no és la Bíblia, no és sagrat i menys en un sol any. Ja els hem dit que si no ens poden pagar aquests diners ara, farem un pla perquè aquests 7.500 milions de forat que tenim del 2010 passin a 2.500, però en lloc de fer-ho en un any, sigui en dos o tres. Perquè pretendre fer això en un any equival a desmuntar l'estat del benestar i tancar serveis públics.

Les eleccions del 22-M estan sent inoportunes en aquest sentit?

El paper més galdós l'està fent el PSC, que aquí ens acusa de voler reduir el pressupost i a Madrid ens diu que multipliquem per dos l'ajust. Això és demencial, penós. El PSC és en aquest moment un partit atemorit, desconcertat, que té la sensació que recularà molt, i això els fa actuar amb aquesta incoherència absoluta i total.

Però vostès encara no han ensenyat totes les cartes, no han presentat el pressupost...

No el portem per una raó: volem aguantar unes setmanes abans d'aclarir quins són els ingressos.

Serà més fàcil o més difícil arribar a un acord amb un president interí com Zapatero?

No em sembla un president interí. És un president que té les mans lliures per fer les reformes que cal fer.

Creu possible, almenys després del 22-M, un consens a Catalunya per anar tots junts a Madrid?

El consens amb el PSC el veig molt difícil. Jo faré tot el possible, ho vaig fer per exemple a la cimera econòmica, però perquè dos s'entenguin, les dues parts ho han de voler. Ja hem donat mostres que amb el PSC volem fer coses, però ells han de decidir, com sempre, si la seva preferència és el PSOE o Catalunya.

Un gest amb l'oposició podria haver estat ajornar la supressió de l'impost de successions?

Vam valorar què pesava més: si el compliment d'un compromís electoral explícit per preservar la nostra credibilitat, o tancar un front de crítica de l'oposició. I al final jo mateix vaig prendre una decisió: la de treure la part fonamental de l'impost de successions per quedar igual o millor que el País Valencià o Madrid. Recordo, però, que el tripartit ja va reformar l'impost de manera que es passava d'una recaptació de 800 milions d'euros a només 250 el 2012. I ara ens critiquen per passar de 250 a 130 o 140. Perdrem només 100 de milions d'euros.

El que es critica és que aquesta part que queda afecta només les rendes més altes...

Però això ja se sabia abans de les eleccions. Per què Catalunya, fins i tot amb gent que té grans patrimonis, ha de quedar per sota de Madrid o València?

Tornem a les retallades. El Col·legi de Metges considera que l'ajust posa el sistema sanitari en perill. Ens pot dir quines són les línies vermelles?

Què tenim? Un sistema universal, i això és mantindrà. Un sistema de qualitat i equitatiu, i això tampoc ho deixarà de ser. Aquestes són les línies vermelles.

La retallada ha d'afectar tothom?

A tot arreu hi ha d'haver un sacrifici, petit o gran. Això és el que hem de saber transmetre a la gent. Però la gent no veu un Govern que és un mena de llop ferotge que es dedica, perquè és neoliberal o ultraliberal, a carregar-se un estat del benestar que hem construït més que ningú des de CiU. És el nostre model.

Amb el pacte fiscal, l'ajust seria igualment necessari?

Amb un model com el basc o el navarrès aquest ajust no l'hauríem de fer. L'hauríem de fer des del punt de vista de l'eficiència, de treure el greix de l'administració, de l'aprimament, perquè s'ha anat massa enllà. Ara, una reducció d'aquesta magnitud no l'hauríem de fer.

Aquesta acusació de neoliberal el disgusta?

No em disgusta, em fa pena i llàstima veure com aquells que han estat governant durant aquests anys en dues setmanes ens culpen de tots els mals. Això és d'una irresponsabilitat enorme, perquè de què els ha servit estar al Govern? Hi ha partits del tripartit als quals passar pel Govern no els ha servit de res. Hi feien oposició i ara ho continuen fent. Són carn d'oposició.

A quins partits es refereix? Qui l'ha decebut més?

El que més és el partit socialista, perquè els presidents Maragall i Montilla no eren d'ERC o d'ICV, eren del PSC. Una gran part de la disbauxa d'aquests anys és responsabilitat directa del partit socialista. I que ara siguin els que més critiquen és una irresponsabilitat enorme.

La sensació de maltractament econòmic accelera la seva transició nacional?

Accelera la presa de consciència d'una part significativa del poble de Catalunya, que és la base de la piràmide. La base s'està reforçant, però no ens enganyem, hi ha molta gent que el que vol és que resolguem el problema de l'atur o del nivell educatiu del país.

A Espanya han de ser conscients que si l'oferta de pacte fiscal s'ignora, Catalunya pot prendre el camí de la sobirania plena? És una última oportunitat?

Això no. No ho vull dir perquè no se sap mai. A Catalunya hem de fer plantejaments en la línia del dret a decidir sobre coses que traven el poble, sobre les quals hi ha un ampli consens. Així com per l'estat propi tenim una fractura interna entre catalans, en la qüestió del pacte fiscal tenim una societat que fa pinya, excepte les cúpules del PP i el PSC. Si se sumessin tindríem un país sencer, un clam total, que jo crec que entre els seus votants ja hi és.

Però vostè té una arma per presentar-se a Madrid amb més força, que és fer una consulta prèvia sobre el pacte fiscal.

Sí, i he de decidir si aquesta consulta ens convé de cara a la negociació o no, i això dependrà molt del resultat electoral. Però no ho descarto, perquè quan jo parlo del dret a decidir també vol dir que el poble de Catalunya es pugui expressar sobre els grans temes de país. Evidentment quan es faci una consulta així hem de procurar que sigui un gran èxit.

Aquesta seria una opció en cas d'una majoria absoluta del PP?

Si hi ha una majoria absoluta del PP ens podem plantejar fer una consulta popular que expliqui a Madrid que això no és una dèria nacionalista ni de CiU, sinó que és una aspiració nacional catalana. No és descartable, però tenim un any encara.

Toni Soler ha encunyat el terme Santa Aliança per definir un pacte entre les elits econòmiques de Barcelona i Madrid que prepari el terreny per a un acord CiU-PP futur...

Qui no arrisca no pisca. Volem un pacte fiscal o no? Si el volem algun dia l'hem de plantejar a Madrid. La gent pot estar segura que no farem cap pacte estable amb cap partit espanyol si no és amb el tema del pacte fiscal raonablement ben resolt.

Algunes veus, fins i tot de CDC, li demanen més lideratge. Es manté en una segona línia per estratègia?

Si surto cada dia als diaris i la tele perdré credibilitat, i vull que les meves aparicions públiques siguin menys i amb més impacte. Dimecres faré el balanç dels 100 dies.