Publicitat
Publicitat

GUARDIOLA MEDALLA D'HONOR DEL PARLAMENT

"No trepitgis ningú, no et deixis trepitjar"

La meva feina m'ha permès comprovar que les persones se les entén quan s'ha comprès l'entorn familiar o proper en què van créixer, i la família del Pep, des dels avis fins als pares, han estat un motlle sever, sensat i planer en el qual ell s'ha forjat. [...] Aquesta prudència, aquest tocar de peus a terra quan s'està tocant el cel amb les mans, ha acompanyat sempre el Pep. El Pep, que va entrar a La Masia amb 13 anys, ja va tenir la sort de rebre un bon consell dels seus entrenadors del Nàstic de Manresa, Antoni Marsol i Ramon Casado: "No trepitgis ningú, però no et deixis trepitjar." [...]

Tenia només 21 anys quan va jugar i guanyar la final de la Copa d'Europa de Wembley. Què dir? Què dir al balcó de la Generalitat després d'aconseguir aquella copa? Com traspassar als ciutadans de Catalunya aquella emoció? I va ser ell qui va agafar el micròfon i va tornar a convertir aquella Copa en referent de la catalanitat, recuperant el moment de Tarradellas quan va retornar: "Ciutadans de Catalunya, ja la tenim aquí!". Insisteixo, aquell nano tenia 21 anys! [...]

Però un dia de juny del 2001, va decidir convocar una roda de premsa per comunicar la seva decisió de deixar el club. Ja havia passat per una lesió duríssima als isquiotibials que l'havia mantingut fora de combat, tot això emmetzinat per l'esport nacional de difondre rumors desagradables, que ell mai no va respondre, perquè sabia que no valia la pena. [...]

Fa un salt al buit. Un salt de futur: vol viure en altres entorns, conèixer altres disciplines, vol començar de zero. No se'n va fitxat per cap altre equip, que ocasions n'havia tingut en temporades anteriors, se'n va per convenciment personal, sense coixins, sense catifes. I si m'ho permeten, amb un comiat que no fa justícia al gran jugador que des de nen havia aconseguit lligues, copes i la primera copa d'Europa amb el Dream Team. [...]

El destí el porta a Brescia. Per al Pep, Itàlia és un país que estimarà i que patirà, perquè allà demostra realment la seva fortalesa i integritat. Ho recorden? Positiu de nandrolona, el 2001. Com respon Pep Guardiola? "Demostraré fins al final que jo no he pres res per jugar". I ho va fer per la via judicial ordinària, desesperat de veure que els tribunals del món de l'esport no responien. Tothom li desaconsellava emprendre aquesta via, oblidar-se'n, però mai no li va passar pel cap. Era imprescindible guanyar aquella guerra. [...] Aquest és per a mi l'episodi més dur, solitari i coherent de la trajectòria del Pep. Tria el camí més complicat, lent i incert, però no vol que quedi absolutament cap ombra sobre la seva professionalitat esportiva. I ho aconsegueix. Van ser anys de solitud i sacrificis de tot ordre, també familiars. [...]

Però al marge d'aquesta fortalesa interior, tenia les qualitats humanes i professionals dels grans directors d'orquestra, perquè un equip de futbol no deixa de ser un grup de músics que han de combinar harmonia i genialitat. Sap dirigir, sap riure, sap emocionar, sap viure, sap cedir terreny i sap comunicar el que sap. [...]

Aquestes aptituds que ara certifiquen els grans del futbol, la directiva de Joan Laporta les va intuir i no va dubtar. No va mirar enfora per buscar un nou entrenador per a un Barça que feia aigües, va resistir les crítiques fàcils de confiar el primer equip a un jove amb tan poca experiència a la banqueta i va confiar en Pep Guardiola per remuntar aquell vestidor i prendre les decisions que calia prendre. S'encongiria? S'espantaria del repte? [...]

No ho va fer. Va assumir l'aventura en un dels moments més complicats del vestidor del Barça. I va prendre decisions dures i impopulars amb figures del vestidor que havien estat cracs com ell: "Qui vulgui córrer, treballar i deixar-s'hi la pell, serà aquí: i qui no, sigui qui sigui, fora". I va retornar al vestidor la confiança en un equip humà, unit, alegre, lluitador i cohesionat. [...]

La nit que va saltar al camp per primer cop com a entrenador del primer equip va repetir tres vegades la seva promesa als socis: "Persistirem. Persistirem. Persistirem". Havia demostrat en la seva pròpia pell que ho podia fer. Era la primavera del 2008, havia nascut la seva tercera criatura, la Valentina, un nom que feia justícia al coratge que havia d'afrontar tota la família a partir d'aleshores i que els manté units, emocionats i tensionats.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT