05/06/2011

No volem ser un país europeu

3 min
El republicà Romney abans d'anunciar la seva candidatura a la presidència.

La festa ha durat molt poc. Escombrat el confeti per la mort de Bin Laden, els Estats Units acaben de tornar a la crua realitat: ja fa dos anys que l'atur no baixa del 9%.

Les xifres d'ocupació del maig, publicades abans-d'ahir, han quedat molt per sota del que s'esperava (54.000 llocs de treball creats contra una mitjana de 220.000 els tres mesos anteriors). Potser un atur d'un 9% sembla per saltar d'alegria si es llegeix amb ulls catalans, però als Estats Units és un drama: aquesta xifra, tossudament sostinguda durant 24 mesos, és el doble del que hi havia abans de la crisi. 13.900.000 nord-americans busquen feina, i d'aquests, 6.200.000 fa més de mig any que no han trobat res, i tot això al país paradigma de la mobilitat laboral. Les empreses han creat ocupació per vuitè més consecutiu, sí, però la marxa s'ha alentit al maig i augmenta la sospita de si la refundació del capitalisme no és el que va prometre Sarkozy sinó la manera de fer funcionar l'economia sense necessitat de treballadors.

Sense aixecar el cap

Però si el present és dur per als que busquen feina, també ho és per als que van dedicar tots els seus estalvis a l'adquisició d'una casa com a valor segur. També aquesta setmana, Standard & Poor ha publicat el seu índex de preus d'habitatges de 20 grans ciutats nord-americanes i el resultat és que han tornat a marcar un nou mínim en aquesta era de la postbombolla immobiliària: les cases valen ara un 33,1% menys del que valien el juliol del 2006, quan el mercat va tocar sostre. Després, l'aixeta del crèdit va deixar de rajar de la manera gairebé delinqüencial que ho va fer als Estats Units, els barris van omplir-se de propietats desnonades, les cases van començar a sobrar i els preus s'han enfonsat.

De fons del panorama d'una setmana tan ingrata, s'ha sentit el tremolor de cames de Wall Street, i la benzina continua un dòlar per galó més cara que l'any passat. I continuen sonant els tambors que anuncien que d'aquí menys de dos mesos, el 2 d'agost, els Estats Units arribaran a tocar el sostre de l'endeutament permès. Per apujar el límit, cal l'acord bipartidista al Congrés, i les posicions dels republicans són numantines. Volen profundes retallades en la despesa federal, desregulació de l'economia i, sobretot, ni un centau més d'impostos. El país se'n va de cap a un altre atac de nervis mentre espera que els polítics pactin in extremis . Hom es pregunta si tant rigor pressupostari s'explica més pels milions del lobis que per ideologia. Si no, no s'entén que Washington faci política jugant amb un temps que la societat no té.

No fa bona cara aquest país. Obama ha parat el cop de la recessió, però la represa de l'economia està sent molt lenta, tant que aquesta setmana el president no ha tingut altre remei que demanar paciència. Abans-d'ahir va refugiar-se en una comparació de primària: aquesta recessió és com haver estat atropellat per un camió, que "trigues més a recuperar-te".

Els nord-americans es pregunten amb desconcert per què no funciona el consell que sempre van sentir a casa: allò de "Qui treballa de valent se n'acaba sortint". A aquest pas, la imminent campanya electoral acabarà sent un exercici de nostàlgia, com si tothom partís de la premissa que qualsevol temps passat va ser millor.

Amèrica és la paraula màgica que desferma el fervor popular als mítings. I, des d'aquesta setmana, Europa és la paraula maleïda. Mitt Romney, el republicà més ben situat, va pronunciar dijous quatre vegades Europa com a sinònim d' equivocat . En el seu discurs d'anunci de candidatura va afirmar que "les respostes europees d'Obama no són la solució correcta als reptes d'Amèrica". Així estan les coses als Estats Units. Hi ha una cosa pitjor que creure que Obama va néixer a l'Àfrica: acusar-lo de president europeu.

stats