Publicitat
Publicitat

José Luis Gómez: "Només els més eficients es fan un lloc en la seva professió"

Excel·lència "El meu pare em deia:"El que facis, fes-ho bé" Estudis "L'aprenentatge multiplica el talent" Llengua "El castellà no és una llengua de prestigi cultural" Madrid "Actors catalans diuen que hi ha més efervescència que a Barcelona"

És un dels grans noms de l'escena espanyola contemporània i recull premis com si fossin fruits madurs que cauen per inèrcia. Aquest home de teatre, nascut a Huelva l'any 1940, s'ha convertit fa poc en el primer còmic -com diu ell mateix- que ha estat investit doctor honoris causa per la Universitat Complutense de Madrid. Un títol que corona una carrera amplíssima als escenaris i al cine, on ha treballat a les ordres de directors com Milos Forman, Carlos Saura i Pedro Almodóvar. Primer em cita per conversar al Teatro de la Abadía de Madrid, la sala que dirigeix. Més tard, però, canvia de plans. Ens trobem a casa seva, tranquil·la i silenciosa. Parla del teatre i de la vida mentre encén cigarrets molt prims. Em tracta sempre de vostè.

Com se sent un doctor honoris causa com vostè?

Vaig rumiar-ho molt abans d'acceptar perquè en aquest moment de la meva vida no vull acumular honors. Però vaig entendre que és una cosa molt significativa per a la meva professió, que ha viscut durant segles la utilització o el rebuig. Ningú es fa home de teatre amb la pretensió d'arribar un dia a una situació com aquesta, però l'he acceptat amb molt de goig. Em sento molt lligat al meu gremi, el dels còmics.

Ho veu com un reconeixement?

La compensació de l'actor no és l'aplaudiment, sinó la intensificació del present en la representació. La nostra feina té a veure amb la incandescència. Només si ets present afectes l'espectador.

Què vol dir?

L'interessant en el teatre és el recorregut, el viatge compartit durant dues, tres, quatre hores. En el moment de la representació hi ha la mateixa mort cel·lular en l'actor que en l'espectador, que respiren al mateix temps. En el cine no hi ha aquesta continuïtat extraordinària, però en canvi la càmera és capaç de captar el pensament de l'actor.

Vostè ha conegut alguns dels grans pedagogs teatrals del segle XX. Quines lliçons en va extreure?

Jacques Lecoq i Jerzy Grotowski em van influir molt en la conducta, fonamental en la nostra professió. Saviesa és conducta davant de l'ofici, de la funció que has de fer...

Sovint parla del sentit de l'excel·lència que va aprendre a casa.

El meu pare no era un home cultivat però era un ser extraordinari i com a bon andalús em deia sempre " pa'lante ", no t'arronsis mai! M'ho va gravar amb foc: el que facis, fes-ho bé. M'exhortava a ser audaç, a llançar-me a la feina i a la vida. La meva mare era més sensible, més prudent i molt austera. Els pares són fonamentals per a la conducta.

En temps de crisi, què diria als pares que tenen fills que volen dedicar-se a la interpretació?

Jo tinc un fill que és neurocirurgià i ja està salvat [somriu] i una filla de 9 anys que a vegades diu que vol ser actora . Jo l'hi desaconsellaria, però ha de fer el que ella elegeixi i cal influir-la perquè ho faci molt bé. Avui, en qualsevol professió, també en el teatre, només els més eficients es fan un lloc. Això vol dir que els nostres fills s'han de preparar moltíssim perquè la societat cada cop més demanarà eficiència, i no només immediata, sinó molta qualificació tècnica i humana.

No n'hi ha prou de tenir talent?

Tots els camins són possibles però crec que l'aprenentatge de les tècniques multiplica el do del talent. Li poso dos exemples de persones admirades i bons amics meus. Núria Espert ha confiat en l'experiència i en una gran ambició d'excel·lència. En canvi, Josep Maria Flotats va aprendre tot el que calia de l'ofici en una gran institució. En el fons, però, les nostres biografies només les escrivim en part, perquè hi influeix l'atzar i la providència.

I el teatre que es fa avui a Espanya té prou talent per ser exportat?

Els dos teatres més internacionalitzats són el Lliure i la Abadía i, en el nostre cas, no és fàcil perquè, en contra del que ens pensem, el castellà no és una llengua de prestigi cultural, sinó senzillament de pes demogràfic. A Europa desperta més interès una obra en polonès que en espanyol i això és perquè aquí el teatre no ha estat mai part de la nostra tradició.

Barcelona encara va per davant de Madrid o això ha canviat?

La florida [durant la Transició] va ser més ràpida i sorprenent a Catalunya. Allà, de sobte, van brotar flors. A Madrid s'ha treballat moltíssim i ara els actors catalans que hi vénen a treballar diuen que hi ha més efervescència aquí.

Des de l'any 1994 és al capdavant del Teatro de la Abadía, una de les sales de referència a Madrid. Com s'ha adaptat a la crisi?

Vivim un moment fantàstic del teatre, la gent hi ve molt. A l'Abadía mirem de fomentar tot tipus d'acció directa amb l'espectador, perquè la gent va d'una altra manera al teatre. Crec que les sales han de ser cada cop més petites, amb l'escenari a tocar del públic, per arribar psíquicament a l'espectador de l'última fila.

I és sostenible el teatre en temps de retallades econòmiques?

Cal fer el millor amb molt pocs mitjans i estic sorprès del que estem aconseguint. Ara bé, no és una situació que es pugui aguantar molt de temps perquè desgasta. Ara, però, toca remar contra corrent.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT