Publicitat
Publicitat

Del 'Titanic' a les Torres Bessones, la ciutat ha protagonitzat l'entrada de dos segles

L'oasi del segle XX, l'infern al XXI

"Una esquadrilla d'avions, no gaire més gran que una volada d'oques, podria posar fi ràpidament a aquesta illa de fantasia i cremar les torres, enderrocar els ponts, fer dels túnels del metro recintes mortals i incinerar milions". És el paràgraf més visionari i premonitori d' Això és Nova York , possiblement la millor crònica sobre la ciutat, escrita pel periodista E.B. White el 1948. Europa encara estava en ruïnes i Nova York era un autèntic oasi de llibertat i creativitat.

Difícilment imaginava White que cinc dècades més tard uns avions sobrevolarien l'illa de fantasia i s'encastarien a les torres en una seqüència infernal que anunciava l'entrada al segle XXI. Una tragèdia empeltada de la banalitat del mal heretada del XX i amb la incertesa com a única certesa de futur.

Entràvem al segle XXI, doncs, a empentes, brutalment, sense haver gaudit d'un pròleg com el del XX, entre el 1900 i el 1914. Anys de Belle Époque que van tenir com a episodi de cloenda l'assassinat de Jean Jaurès, el líder socialdemòcrata francès que havia gosat advertir que els treballadors no havien de travessar el portal que duia a la Primera Guerra Mundial.

Jaurès ho proclamava en nom de la lluita de classes. Lluita que un parell d'anys abans havien descobert homes i dones horroritzats a la coberta del Titanic -tota una icona de l'entrada al segle XX, amb Nova York que s'intuïa més enllà dels icebergs-, vaixell de bodegues atapeïdes de gent que creia que la redempció no era a les barricades ideològiques sinó entre els gratacels de la terra promesa.

Així acabava el pròleg del segle XX. L'epíleg començaria a escriure's el 1991 -per això Eric Hobsbawm en diria "el segle més curt"-, un cop esfondrats el Mur de Berlín i la Unió Soviètica, els residus dels totalitarismes que havien trinxat Europa. Epíleg que era portal de davallada cap a l'11-S, cap a la por i la incertesa, pels camins del "final de la història" i de la globalització.

Temps líquids, ràpids, desiguals

Líquids, aquests temps del XXI, com explica Zygmunt Bauman. La velocitat s'imposa a la durada, les desigualtats s'intensifiquen i trossos de les classes mitjana i treballadora experimenten una inquietant mutació en "lumpenproletariat espiritual". Temps en què la lluita de classes ja no es formula en termes marxistes, com feia Jaurès -burgesia contra proletariat-, sinó que més aviat es copsa darrere les topades entre el capitalisme productiu i predisposat a ser regulat keynesianament amb aquest altre capitalisme líquid, que fins i tot esgarrifa el magnat Warren Buffet i que, irònicament, li fa dir: "Això és la lluita de classes, sí. La meva, la dels rics, i l'estem guanyant".

És el capitalisme descerebrat capaç de provocar la fallida de Lehman Brothers, el crash del 2008. Segona gran sacsejada d'aquest segle XXI, també amb els gratacels de Manhattan de rerefons i que encaixa amb un altre presagi de la crònica d'E.B. White: "Nova York exerceix una atracció irresistible sobre la imaginació de qualsevol somiador pertorbat disposat a desencadenar una tempesta".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT