Publicitat
Publicitat

SANT JORDI 2011

Albert Espinosa no es creu que ha triomfat fins al vespre, quan decideix relaxar-se a la piscina

Número 1, número 23

El 23 és el número preferit del número 1 de Sant Jordi. Camino a la seva dreta deu hores abans que li pengin el títol. Fa sol i ell s'ha vestit de groc. Ser el favorit fa por? És millor ser la sorpresa que ser el preferit; jo, com Guardiola, penso que el que hagi de ser, serà. Què tens amb el 23, Albert? Vaig perdre la cama el dia de Sant Jordi i és el millor dia per perdre una part del teu cos. Però més enllà d'això, avui, tant me fa quedar primer, que tercer, que cinquè. Avui he sortit a disfrutar, no a guanyar.

Deu metres abans d'arribar a l'hotel se'ns apropen amb pas segur quatre periodistes que volen saber com es viu sent el supervendes: 4 edicions en català, 4 en castellà i 4 setmanes al número u de les llistes. Avui té tots els números, però l'Albert no s'anticipa a res i respon incrèdul als presagis. Enfilem el carrer Bergara cap a l'hotel Regina, on ja fa estona que tothom el busca, però ell no té pressa per arribar enlloc: jo no clavo colzades per una foto, per això sempre em quedo fora.

Cues eternes

A les 11:00 h, a la Fnac de l'Illa l'esperen centenars de persones fent cua. Hi ha noies amb serrell i cues de cavall i senyores amb abrics de botons daurats; nois amb granets a la cara i senyors amb bigotis nevats. El seu públic es transversal i plural. I ell firma sense parar. El ritual, sempre el mateix: Com et dius? Esther/gràcies, Natàlia/gràcies, Mariola/gràcies, Xavi/gràcies, Toñi/gràcies, Vanessa/gràcies i Esther amb h/gràcies. Un dibuixet, una firma en forma de gargot i endavant amb el següent. Tarda uns 13 segons a firmar un llibre i quan li reclamen un petó s'allarga fins a un màxim de 18. No més. Fent números i sent generós amb algun hola com va massa estirat, l'Albert calcula que al final del dia haurà firmat 2.500 llibres. I es confirma: les 2.500 samarretes que regala amb cada llibre s'han acabat i els volums han volat.

L'Albert agafa el boli de manera curiosa, fa mala lletra i és eixut en el tu a tu, però els fans -perquè són fans dels de veritat- no l'hi tenen en compte: tothom l'estima. Què us agrada de l'Albert? El seu positivisme i la seva valentia. És clar: l'Albert és un optimista patològic, és capaç de reconvertir el dolor en plaer i està convençut que a la vida ha tingut sort amb tot, fins i tot de perdre la cama. Entre firma i firma llegeixo el títol del seu llibre amb la veu per dins i li pregunto: Per qui ho deixaries tot si et digués vine? Per la gent que estimo i per la meva família. Ells ho van deixar tot per mi quan jo estava malalt i jo també ho faria. És el més gratificant que es pot fer.

No ha dormit gaire perquè ahir va anar al cine. S'ha llevat a primera hora, ha fet passar avall un got de llet calenta, ha apujat la persiana i s'ha fet la bossa vermella. A dins hi ha posat un banyador, un gorret i unes ulleres: quan acabi de firmar, saltaré a la piscina i nedaré 40 minuts. Serà el millor moment del dia. Abans, però, després de 3 hores intenses de firmar, s'ha de dinar. Agafo un taxi i m'arribo a l'edifici de Random House Mondadori, però ell, havent menjat, ja ha marxat. Es veu que estava cansat i abans de llençar-se a les feres de la tarda ha decidit anar-se'n a casa a descansar.

Ja que hi sóc, dino amb Juanjo Sáez i Joaquín Reyes i torno a saltar en un taxi per atacar de nou. Són les 17:00 h i el passeig de Gràcia està totalment col·lapsat. M'és literalment impossible arribar fins a l'estand de la Casa del Llibre on, entre Federico Moccia i Pilar Rahola, l'Albert torna a firmar sense parar. A la cua, un cop més, hi ha de tot: nanos amables i educats i alguna mare nerviosa gemegant. Noies que van en grupets i algun adolescent confós amb els tres llibres de l'autor a la mà. Tothom espera des de fa pràcticament una hora. Ressegueixo la cua i intento abordar l'Albert des de darrere l'estand. Deslligo la lona i trec el cap per entremig dels autors que estan firmant: l'espectacle és impressionant.

Etern adolescent

Demano les edats de la gent que va passant: la Laura en té 17; el Lluís, 25; la Míriam, 22, i la Joana, 19. Despertes passions entre els adolescents sense cantar ni ballar, sorprès? És que jo sóc com un nen: faig el que vull i com vull. He pogut fer històries sobre suïcidis, sobre coixos, cecs i gent especial, persones que creuen que saben totes les respostes fins que arriba un dia en què els canvien totes les preguntes. Me'l miro i penso que ningú vol ser normal. La gent vol ser diferent? Dedico el llibre als que són diferents i lluiten contra els que volen ser iguals.

L'Albert té la resposta perfecta per a qualsevol pregunta. S'ha creat un món màgic que fa que la seva vida sigui de conte fantàstic. Però avui toca de peus a terra: són les 6 de la tarda i tot i que és clar que és el més venut, no afluixa: I ara! Encara s'ha d'esperar. Una hora més tard, a l'Abacus de la rambla de Catalunya l'exhibició segueix sent fenomenal. Ara l'Albert firma dret perquè s'ha cansat d'estar assegut. M'apropo discretament i pregunto: Què sents quan firmes, Albert? La felicitat extrema de saber que coneixeré un munt de gent interessant. Jo sempre busco 12 perles a l'any i segur que avui en coneixeré una o dues d'especials.

S'acaba el dia. Mentre pico l'article em confirmen que Si tu em dius vine ho deixo tot..., però digue'm vine és el més venut. Li truco. Què, ara sí? Ara sí. Sóc molt feliç. Com ho celebres? Com t'havia dit: a l'aigua. Bossa vermella, ulleres i banyador. De la felicitat a la tranquil·litat.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT