Obama reprèn el missatge de la unitat

The New York Times / TucsonQuan el president nord-americà, Barack Obama, va pujar dimecres a la tarima per dirigir-se a una comunitat (i una nació) traumatitzada pels assassinats de dissabte, la imatge convidava a fer comparacions amb el discurs a la nació del president George W. Bush després dels atemptats de l'11 de setembre del 2001 i amb la cerimònia commemorativa que va conduir el president Bill Clinton després que l'atac a un edifici del govern federal va matar 168 persones a la ciutat d'Oklahoma el 1995.

Però l'aparició d'Obama presentava un repte més profund que reflecteix el caràcter del seu temps. A diferència de les altres tragèdies (que, almenys inicialment, van unir un país entristit i van calmar les divisions partidistes), aquesta d'ara ha tingut, en aquests dies després dels assassinats, l'efecte oposat i ha encès la divisió.

Era una realitat política que Obama semblava que admetia en el moment en què va pujar a la tarima. I una realitat a la qual semblava que estava decidit a referir-se, amb un llenguatge que va recordar una part central de la crida d'Obama com a candidat a la presidència el 2008. Va demanar el final de les recriminacions partidistes i una unitat que sembla cada cop més difícil d'aconseguir a mesura que diàriament se succeeixen condemnes més dures de l'esquerra i la dreta, que han començat a Arizona mateix però que s'han estès a tot el país.

"El que no podem fer és utilitzar aquesta tragèdia com una oportunitat més per atacar-nos els uns als altres", va dir Obama. " Això no ho podem fer. Quan parlem d'aquests temes, deixem que cadascú de nosaltres ho faci amb una bona dosi d'humilitat".

Evitar les recriminacions

Mentre que alguns de l'esquerra pretenen vincular la matança al moviment Tea Party o bé al discurs encès de membres importants del Partit Republicà com Sarah Palin, Obama va assenyalar que no hi ha cap manera de saber per què el pistoler va obrir foc, i va matar sis persones i en va ferir catorze més, inclosa la congressista Gabrielle Giffords.

"La veritat és que cap de nosaltres pot saber exactament què va provocar aquest atac pervers", va assegurar. "Cap de nosaltres pot saber amb certesa què hauria aturat aquells trets o quins pensaments hi havia a la ment d'un home violent".

El dia que Palin va publicar un vídeo en què acusava els comentaristes de cometre una "difamació de sang" per suggerir que el seu comentari va donar lloc al crim, Obama (algunes vegades parlant com un líder polític, d'altres, com un predicador) va demanar als assistents i a la nació que s'evitin les recriminacions i en lloc d'això s'"homenatgi els caiguts", es tiri endavant i s'asseguri que "aliniem els nostres valors amb les nostres accions".

"En un moment en què el nostre discurs s'ha polaritzat tan bruscament, en un moment en què estem massa ansiosos per donar la culpa de tot el que passa al món a aquells que pensen de manera diferent de com ho fem nosaltres, és important aturar-nos un moment i assegurar-nos que parlem els uns amb els altres d'una manera que uneix, no d'una manera que fereix", va explicar Obama.

Crítiques inusuals

Quan es tracta de ser emotiu, Obama no es pot comparar amb Clinton o Bush. La seva veu algunes vegades va vacil·lar, però no és el tipus de líder a qui se li humitegen els ulls en actes públics; encara que siguin moments durs i que es dirigís a un públic difícil, a Tucson i a tot el país.

Fins i tot quan va començar, alguns comentaristes conservadors publicaven comentaris que criticaven l'acte d'homenatge per ser massa partidista i massa semblant a un míting. També hi va haver algunes escridassades a l'auditori quan va parlar la governadora d'Arizona, Jan Brewer, republicana. Aquestes reaccions haurien estat molt difícils d'imaginar els dies després de l'atemptat de la ciutat d'Oklahoma. "L'última vegada hi va haver un rebuig unànime", explica Don Baer, que va ser el director de redacció de discursos a la Casa Blanca per a Clinton el 1995 i va ajudar a escriure el discurs del president. "Aquesta vegada, per condemnar la violència verbal, totes les parts s'han fet agressives. D'alguna manera el país necessita més aviat una veu unificadora que digui: "Ja n'hi ha prou".

Ni rojos ni blaus

Baer explica que les peticions fetes a Barack Obama són diferents que les plantejades a Bill Clinton i, per això, va ser tan lògic que Obama tornés al llenguatge de la seva campanya (la crida a acabar amb la rancúnia partidista)."El millor missatge per al president Obama -assegura Baer- és el que el va portar cap a l'atenció nacional des del començament: que no hi ha uns Estats Units rojos o blaus, sinó uns Estats Units d'Amèrica".

Els discursos de Bush i Clinton van suposar un moment decisiu en les seves presidències. L'acte de dimecres sembla que tenia a veure no tant amb la presidència d'Obama com amb l'estat del país. Les seves crides durant la campanya per acabar amb el partidisme salvatge sembla que han tingut poc pes aquests últims dos anys a Washington. No hi ha cap manera de saber si una crida similar com la de dimecres, sota unes circumstàncies tràgiques, tindrà més força.