Publicitat
Publicitat

SORTIDA DE LA CRISI

Si es redueixen els dèficits públics, el sector privat difícilment podrà rebaixar el seu endeutament

Ofegats pels deutes

En els últims mesos la sostenibilitat dels comptes públics ha esdevingut la principal preocupació dels mercats i dels governs arreu del món. Tot i que gairebé tothom admet que els dèficits públics no han estat els causants de la gran recessió del 2007, sinó més aviat una de les seves conseqüèn cies, l'ortodòxia econòmica recomana amb insistència reduir les ràtios de deute públic com a condició prèvia a una sortida de la crisi que, segons la teoria econòmica convencional, només pot venir per la represa del creixement econòmic. És per això que es proposen tota mena de retallades a la despesa pública amb l'objectiu que els recursos financers així alliberats puguin ser utilitzats per empreses i consumidors en la reactivació de l'economia.

La idea que no hauríem de gastar més del que ingressem i que si un membre de la nostra unitat familiar s'endeuta redueix el límit d'endeutament dels altres membres, és tan òbvia en l'àmbit particular que fàcilment la podem traslladar al context macroeconòmic quan parlem de deute públic i finançament privat com si fossin magnituds contraposades. Però la realitat és una altra perquè no sempre els raonaments microeconòmics es poden traslladar mecànicament a la globalitat d'una economia.

Saldos sectorials

Per entendre la interrelació entre dèficit públic, finançament privat i balança comercial exterior convé tenir present una regla bàsica de la comptabilitat macroeconòmica: en qualsevol període que s'analitzi, la reducció de l'endeutament del sector privat és exactament igual a l'increment del dèficit públic més la diferència entre importacions i exportacions. No es tracta de cap "teo ria" sobre política fiscal o monetària, sinó que és una identitat comptable que sempre es compleix, s'apliquin les polítiques que s'apliquin. Per tant, si el saldo del sector exterior no canvia, el superàvit financer del sector privat és igual al dèficit públic. O, dit d'una altra manera, si l'estat no s'endeuta, les empreses no poden millorar la seva posició financera, al contrari del que sembla que aconsella el sentit comú. La reducció de l'endeutament públic i privat només és possible si el sector exterior passa a tenir un superàvit, però no tots els països poden aconseguir-ho, ja que els superàvits dels uns són els dèficits dels altres.

Al gràfic adjunt es pot veure com han evolucionat aquestes magnituds en els últims anys, segons dades del Banc d'Espanya. L'any 2000 el sector públic tenia un petit dèficit fiscal que era la meitat de l'increment anual del dèficit privat. Entre els anys 2000 i 2003, a l'inici de la bombolla, el dèficit públic s'anava reduint mentre el sector privat multiplicava per deu el seu endeutament anual. Dels anys 2004 al 2007, en plena bombolla, el sector públic va entrar en superàvit mentre el sector privat incrementava any rere any el seu dèficit anual, la qual cosa era possible perquè el superàvit públic i el sector exterior finançaven tot aquest endeutament.

Simple aritmètica

Quan va esclatar la bombolla immobi liària l'any 2007, el sector privat començava a reduir dràsticament el seu endeutament i, tot i que també es van reduir les importa cions a conseqüència de la recessió, el sector públic va haver de ser el que s'endeutava per fer quadrar els comptes. En els últims dos anys el sector públic ha frenat el seu endeutament, la qual cosa ha provocat que el sector privat no hagi pogut continuar desendeutant-se.

Si, com ens hem compromès, volem reduir el dèficit públic del 10% del PIB al 3% en tres anys i no som capaços de reduir el dèficit exte rior que avui és del 4,5% del PIB, el sector privat -empreses i consumidors- haurà de gastar un 7% més del que ingressi, la qual cosa incrementarà encara més el pes del deute i difícilment ens portarà pel camí de la recuperació. Simple aritmètica macroeconòmica.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT