Oriol Pujol: "Duran ja ha fet evident que no evitarà el conflicte a Madrid"

Encara no ho vol dir formalment, però Oriol Pujol (Barcelona, 1966) ha assumit que es queda a Barcelona a fer feina per a CDC (d'aquí uns mesos en serà secretari general) i seguir buscant estabilitat al Parlament. Pensa que el fet d'haver aixecat el dit i oferir-se té a veure amb l'enduriment de la posició de CiU a Madrid. I això el tranquil·litza.

L'Estat admet que Catalunya no complirà el dèficit. Si no es compleix l'1,3% retallaran menys?

Seguirà havent-hi ajustos, però el que no era possible era passar del 4,2 a l'1,3. Podem estar al 2,4, però no a més, i això ens obliga a fer una cosa molt dura però necessària. Això no és puntual, i ha de prevaldre.

Però ha causat cert rebuig al carrer. Fa vuit mesos que governen i les protestes segueixen. Mas ha demanat comprensió. Se'n sortiran?

Depèn del que consideri el carrer. Si parla d'opinió popular, la gent va votar el que va votar el 22-M i, per tant, ens entén. Sí que alguns, pocs, aprofiten amb eficàcia les oportunitats que tenen. Ara ens enfrontem a possibles vagues de metges, per exemple, i són actes durs però que ha de quedar clar que no serviran per a res.

En el tema de les finances hi ha un plet amb l'Estat per temes com el fons de competitivitat. Serà més fàcil amb Rajoy a la Moncloa?

No ho sé, ha dit molt poc. Sabem molt poca cosa del que pensa fer. Gesticula i poc més, i actua amb poc coratge en relació amb Catalunya.

¿I en relació amb l'autogovern i la identitat? Ho dic perquè a CiU donen per feta la majoria absoluta del PP i es divideixen entre els que pensen que Rajoy serà un clon de l'Aznar de la majoria absoluta i els que sostenen que, potser, el PP n'ha après i evitarà que creixi la desafecció...

No dubto que sectors del PP són conscients que la situació és complicada com per tancar-se més portes, però hi ha una facció més forta que ha fet fortuna i vol el contrari. L'últim cas és la reforma de la Constitució, que ha anat en detriment de les nostres competències. El que diem Mas, Duran o jo de la majoria absoluta del PP és cert, avui la té. Treballem perquè la perdi. En un tema clau, com el del pacte fiscal, ja tenim coll avall que només seuran a parlar si no la tenen. Per això hem d'evitar-la a través de CiU i de Catalunya.

Si aconsegueixen que no l'obtingui, tenen un pla A que quadra: oferir-li suport a canvi del pacte fiscal. Però no han explicat el pla B si hi ha una majoria absoluta, que no només depèn dels catalans. Ho pot concretar?

Miri, el que hem de fer, a vegades sols, és demostrar, passi el que passi, que no renunciem a prosperar en l'autogovern. I si hi ha una majoria absoluta, ha de quedar clar que Catalunya no els hi dóna. Si això és així, costarà més fer una involució. Hi ha un camí al qual no tenim alternativa: demostrar aquest clam amb un missatge evident. Això es plasma amb molta fortalesa entorn als nostres projectes, com el pacte fiscal.

Una manera concreta de defensar tot això seria exercint el dret a decidir per referendar amb una consulta el pacte fiscal abans de dur-lo a Madrid. S'ho plantegen?

Podria ser, però ara no ho considerem. Queda el temps que queda, i per donar força al pacte fiscal ara estem en la via parlamentària de la comissió del concert. Ens volem fer nostre el que digui el Parlament. No és un referèndum, però sí que té la força de la legitimitat. No preveiem passar-lo per les urnes abans d'anar a Madrid. Tot és revisable, però amb la fortalesa del Parlament n'hi ha d'haver prou. Ara: si a Madrid tot es torça, no renunciem a exercir el dret a decidir entorn del pacte fiscal. Ara el que tenim clar és que ni el PSOE ni el PP ens donaran el pacte fiscal.

¿I com s'entén l'actitud cooperativa del PSC a la comissió del Parlament i la seva predisposició a negociar la proposta de pacte fiscal?

No són obstruccionistes, però estan incòmodes perquè entenen que formen part del PSOE i això els hi posa difícil. El PSC posa aigua al vi quan, per exemple, lloa l'actual model. Ells sembla que es conformen amb un minipacte fiscal mentre que nosaltres som més descarats que abans. Volem parlar de canvi de fons, no d'un minipacte fiscal.

¿Pot garantir que CiU no acabarà acceptant a Madrid un minipacte fiscal que acabi passant per, posem per cas, augmentar percentatges cedits de l'IVA o l'IRPF?

Jo el que puc garantir és que d'això en farem bandera, que ens acollirem al que defensi el Parlament i que intentarem tòrcer la inexistent voluntat política del PSOE i el PP.

Seguim a Madrid. Montilla els va acusar d'actuar com un lobi que defensa bufets, patronals i sectors econòmics concrets mercantilitzant la seva acció política. No emprendran accions legals?

No, perquè juga amb la subtilesa d'algun concepte que jo mateix he fet servir. Ho fa des de la part més obscura. Hem defensat l'interès de l'empresa catalana, esclar que sí! I dels sindicats i els municipis. Això ens ha instal·lat en la dinàmica de peix al cove i el que jo defenso és que la gran demanda ara ha de ser única, el pacte fiscal. Quan dic que cal fer de partit nacional vol dir que hem de tenir com a eix de conducta el que ens angoixa, el dèficit fiscal. No ens hem de deixar enredar més. L'etiqueta d'insolidaris ens importa poc. El nostre compromís no és amb Espanya.

El 28-N la majoria d'independentistes els van votar. Ara, amb Josep Antoni Duran i Lleida de cap de llista el 20-N, ho poden fer tranquils?

Els hi haurà de preguntar a ells...

...

Miri, d'independentista en sóc jo i molts més a CiU. I farem tots campanya a favor seu. En Duran, que, per dir-ho tot, recentment s'ha plantat amb un discurs històric al Congrés en el debat de reforma de la Constitució i diu que el xoc de trens és inevitable, fa evident que CiU no evitarà el conflicte a Madrid. Ja no ens arronsarem, i plantarem cara. Aquí hi ha un canvi. No estarem només entretinguts tapant vies d'aigua als atacs que ens fan com a país. I això ho ha de representar CiU, que no va allà a fer política espanyola, sinó catalana.

A l'agost vostè va mostrar predisposició per anar de número 2 de Duran. Ara això s'ha esvaït i diu que es vol dedicar al partit. Què ha passat?

Res. L'oferiment per part meva encara hi és. Però hi ha prioritats i ara la meva passa per muscular el partit.

¿I no hi ha, entorn al desenllaç, un punt de comoditat de Mas i Duran per evitar el conflicte? A ningú se li escapa, i a vostè crec que tampoc, que Oriol Pujol no és el dirigent de CDC més valorat per Duran.

Jo ho deixo més en el terreny de la necessitat d'alguns de fer safareig. Si algú se suposava que tenia mala relació amb Duran era Felip Puig, i ara el conseller tindrà un paper en campanya i és assessor del candidat. El suposat balanceig que podia oferir em porta a dir que jo no ho faria millor que cap diputat nostre, com es va veure al debat constitucional.

El sobiranisme que vota CiU i que acull CDC està prou representat a les institucions?

De manera excel·lent, començant pel president, que abandera la transició nacional i no té manies a votar a les consultes. No es pot demanar més.

La setmana que ve hi ha debat de política general. ¿Com visualitzaran que hi ha marge de pactes més enllà del PP?

El debat ha de reflectir el que ha passat: la investidura va tirar endavant amb el PSC, els pressupostos amb el PP i la comissió del concert amb ERC. Per poc que el debat ho reculli hi haurà acords amb tots. La nostra voluntat d'entesa hi és, però no farem renúncies. Si perdem votacions serà perquè es caurà en la politiqueria de demanar impossibles en la despesa. Això no ho farem.

¿Quan incompleixen el termini per presentar el pressupost i ho deixen per a després del 20-N és perquè ara no toca la foto amb el PP?

La pregunta no s'ajusta a la conclusió. El que volem evitar és que el pressupost sigui un objecte electoralista. Amb la serenor posterior segurament serà més fàcil emplaçar el PSC i ERC a fer-se coresponsables de la situació que van deixar.

Parlem d'ERC. La nova cúpula ha manifestat voluntat de corregir el rumb dels últims anys.

Sí, la voluntat hi és i la dialèctica del relleu traspua voluntat de passar pàgina dels tripartits. Els fets els hauran de validar, però jo, que sóc optimista, veig una nova ERC amb ganes de prioritzar el país abans que el partit.

Queda rancor amb ERC a CiU?

Jo faig la meva part d'autocrítica per no haver generat prou enteses. Portem una dècada mirant-nos massa de reüll, jo també en tinc culpa. Ara: ells, tal com han dit, perseguien empetitir-nos.

I què es poden oferir mútuament?

Seriositat i posar el país primer. Nosaltres només demanem que no ens portin a impossibles.

Tot això arraconaria el PP.

No n'estic segur. No volem aliances excloents i tothom ho accepta. El PP mai ens ha posat com a condició carregar-nos la immersió. Ningú ens fa trepitjar les línies vermelles.