Publicitat
Publicitat

Pepín Tre: "L'èxit t'ancora a les coses i el fracàs t'obliga a fer coses noves"

Fracassat Ha tingut tants fracassos que per una simple qüestió estadística havia de triomfar. Pepín Tre (Madrid, 1948) va arribar a l'humor per casualitat, però això no ha estat un obstacle per convertir-se en un referent de l'humor absurd i intel·lectual

Ha estat al Capitol fent El brillo del jengibre, un títol absurd per a un espectacle absurd: de fet, és tan absurd que no pot ser-ho i acaba sent brillant. Quan torni a Barcelona aneu a veure'l: riureu.

La crisi ha fet que necessitem encara més humor que abans?

L'humor és molt terapèutic, perquè et distancia de la realitat. Ara, amb aquesta estafa global tan indignant que hi ha està molt bé tenir un petit descans per poder posar la mirada en altres coses.

Això també et passa quan prepares l'espectacle?

És que jo no preparo res! [Riu.] Aquesta és la veritat. No respon a cap procés intel·lectual, és una bretolada permanent. És com no haver renunciat als 14 anys i estar en aquella adolescència que et permet dir qualsevol cosa. El meu espectacle té una aparença confusa: com que faig servir termes de física, o parlo de personatges com Freud, hi ha gent que es pensa que tinc una enorme cultura. Jo no sé res de res! Faig servir titulars, res més.

M'acaba de caure un mite: sempre havia considerat que feies humor intel·lectual!

I ara! Això són llegendes urbanes! És com algú que va dir que sóc un humorista simpàtic: no és veritat, sóc una persona sorruda. La meva simpatia és un mite!

El sentit de l'humor es cura amb alguna cosa?

Més val que no es curi. Tots hauríem d'emmalaltir des de ben petits i no curar-nos mai. Jo vaig rebre l'humor del meu pare, que era gran: quan jo vaig néixer ell tenia 61 anys, era gairebé una barreja de pare i avi. I a aquella edat ja havia relativitzat tot el que havia de relativitzar i gairebé sempre estava d'un humor excel·lent. I allò em va influir.

I què penses quan diuen que ets una institució de l'humor?

No entenc què volen dir! No sé què és una institució i no sé relacionar-ho amb l'humor. Les institucions, d'humor, en tenen ben poc!

Durant un temps vas escriure cançons per a El Puma, Francisco i Fórmula V.

Sí, però eren cançons per farcir. Un LP havia de tenir 12 cançons i jo feia el farciment. Però això t'acaba passant factura, perquè, amb tots els respectes, escriure per a El Puma o Francisco et deixa una mica tocat. Vaig fer-ho durant 10 anys.

Parla'm de la teva teoria del fracàs.

Sembla humorística, però no. El fracàs és una de les belles arts. L'èxit t'ancora a les coses: és impossible imaginar-se que David Bisbal o Alejandro Sanz es facin trapezistes, perquè tenen èxit i es quedaran allà. En canvi el fracàs t'obliga a fer coses noves. Vaig començar fent cançons i vaig fracassar; vaig fer cine i vaig fracassar; vaig fer teatre i vaig fracassar; vaig haver de fer humor. La gent et diu: "Tio, ets com un home del Renaixement, has fet de tot". No et fot, com que he fracassat en tot no he tingut més remei!

La primera vegada que vas pujar a un escenari va ser als 41 anys?

Sí. Abans no m'hi havia posat per vergonya. Em passava fins i tot a les festes aquelles que si sabies tocar la guitarra eres el rei del mambo: no tocava, la vergonya podia amb mi.

I què et va treure la vergonya?

Prendre la decisió. I Bukowski. Vaig llegir un llibre seu que es diu El cartero, en què explicava que treballava de carter i que, als 50 i escaig, quan li quedava molt poc per jubilar-se, el paio decideix que ho deixa tot i que es dedica només a la literatura. I em va semblar un exemple a seguir. Un intueix que si és capaç de fer el pas, després ho gaudirà. Jo ara m'ho passo molt bé a l'escenari, em diverteixo. No volia ser un amargat que es passa tot el dia dient que hauria d'haver fet el pas.

Recordes la primera vegada que vas intentar fer riure el públic?

La cosa va ser de desenvolupament lent. Jo no pretenia que riguessin: jo sortia i tocava cançons meves, volia ser cantautor. I com que estava tan nerviós, parlava molt per tranquil·litzar-me, i cada vegada parlava més i cantava menys. Ara no tinc temps ni de fer tres cançons.

Diuen que no assages, però em resulta difícil de creure.

Crec molt en l'atzar. Sóc poc treballador, no m'agraden els assajos, tot i que reconec que van molt bé, però no és la meva manera. M'agrada que les coses passin com han de passar i permetre que l'atzar hi intervingui, per bé o per mal.

I com fixes l'espectacle?

Les coses que recordo les repeteixo l'endemà i la resta s'obliden. El meu cervell fa una mena de selecció que no acabo d'entendre.

I com fas els nous espectacles?

Per què perdre el temps fent espectacles nous? Si n'hi ha un munt! Tothom que fa un espectacle nou mira de fer-lo diferent de l'anterior. Jo inverteixo el temps a dissenyar una llista de títols. En tinc molts, però l'espectacle sempre és el mateix. Quan em truquen i em pregunten si tinc espectacle nou, contesto: "Sí, i tant. En tinc molts. Quin t'agrada?"

Els Stones han fet milers de cançons i sempre toquen el mateix. És el que vol la gent! Els clàssics sempre s'aconsegueixen per repetició. Jo segueixo aquesta filosofia.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT