Publicitat
Publicitat

Pius Alibek: "No em sento d'enlloc i sóc de tot arreu"

Identitat Pius Alibek (Ankawa, Iraq, 1955) té el cap ple de noves històries i nous personatges. Personatges com Sargon i Citlali, els protagonistes d''El dol del quetzal' (Columna), dos mons diferents que es troben per buscar respostes junts

Prenem un te al Mesopotàmia, el restaurant del Pius Alibek. La seva primera novel·la, Arrels nòmades , ha estat traduïda a l'alemany, l'holandès, el romanès i el castellà. "Jo mateix l'estic traduint a l'àrab. Més que traduir, la reescric", diu. Té dues filles, l'Aya Maria, de set anys, i la Lara, de tres. La seva dona és síria i a casa parlen quatre idiomes: ella l'àrab i el castellà, ell l'arameu i el català. "Les nenes identifiquen l'àrab amb el castellà i l'arameu amb el català, dues llengües imperialistes i dues llengües sotmeses, una curiosa associació". [Riu.] Parlem de llegendes, de religions, de cultures i de sentiments. I de la seva segona novel·la, El dol del quetzal.

Diu la llegenda que el quetzal, un ocell que tenia un cant bonic i melodiós, va decidir no tornar a cantar fins que la seva terra oprimida fos alliberada.

El dol del quetzal fa més de cinc-cents anys que dura. Aquest és un ocell amb criteri, collons! Jo l'he vist i és preciós, espectacular, però quan li mires la cara hi veus una ràbia retinguda de fa cinc segles. En conèixer la llegenda vaig tenir el títol de la novel·la abans d'escriure-la.

La novel·la mostra cultures ben diferents.

M'agrada molt la gènesi universal de totes les cultures per explicar-ne l'evolució. Fa anys, mentre llegia sobre la gènesi maia i asteca, va haver-hi dos detalls que em van encantar: el món construït sobre l'esquena d'una tortuga i que nosaltres no estem fets de fang sinó de massa de blat de moro! I em va remetre a la gènesi de les cultures de la península aràbiga que també ho creien i feien els seus déus de massa comestible per menjar-se'ls. Quina utilitat! Quan estàs mort de gana, quan no plou i no hi ha collita, els déus t'alimenten.

Estem marcats per les nostres pròpies arrels?

Abans d' Arrels nòmades ja tenia aquesta història al cap. Jo visc des de fa trenta anys en una societat com la catalana i hi comparteixo un compromís heretat de grup sotmès. Hi havia conceptes que m'inquietaven: per què els compromisos heretats han de tenir tant de pes en les nostres vides?

Què més t'inquietava?

Fins a quin punt és important i ens afecta aquest fet? Jo puc sentir-me caldeoassiri i estar disposat a sacrificar la vida per aquest sentiment. Tu pots sentir-te catalana, amb un sentiment de pertinença que sigui una prioritat màxima a la teva vida. Per què? Tu no has triat ser catalana ni jo caldeoassiri.

Tampoc es tria néixer en un país on mani la religió.

I pensar que les religions són una creació divina és continuar vivint en l'error. Als anys setanta les societats superaven la religió i la teocràcia era rebutjada. A partir dels noranta tornem enrere i la religiositat va agafant més importància. Sorgeixen noves esglésies i els radicals religiosos manen molt. George Bush parlava en nom de Déu, parlava del mal. Com pot ser que el representant del país mes poderós del Primer Món parli en nom de Déu? I al Tercer Món també es fomenta la religiositat. Què està passant? Què és el que impulsa aquestes persones a donar-li tanta dimensió a la religiositat? Per què tota l'energia la inverteixen a justificar que aquest és el seu destí?

I vas trobar respostes?

Això em va motivar a escriure El dol del quetzal . I vaig conèixer Sargon i Citlali, que eren ideals per parlar d'aquests temes.

Perdó, ¿estàs dient que els vas conèixer?

Perquè no sento que els hagi inventat, no tinc la sensació d'haver-los creat. De sobte, els tenia al cap i, dia rere dia, els anava seguint a veure que feien. Parlava amb ells, els observava i ells anaven fent la seva vida. I la relació era molt desconcertant: cap dels dos em volia explicar que sentien sentia realment l'un per l'altre.

Sargon fuig de la guerra.

A l'Iraq, quan acabaves la carrera universitària anaves a la guerra durant vuit anys! Per això molts joves fugien. I Sargon, a més, pertany a una ètnia sotmesa i a una religió minoritària i això l'empeny encara més a fugir. En totes les societats, quan hi ha una guerra o un conflicte, reben els més febles.

Marxa, però no es reuneix amb la seva família.

Em vaig alegrar molt quan Sargon arriba a Madrid i decideix quedar-se sol: em va donar una particularitat més a les seves vivències i les seves emocions. Si ets amb els teus, encara que sigui a la diàspora, les teves emocions estan manipulades perquè són compartides. Les de Sargon són més pures, més netes, perquè son individuals. En canvi, les emocions de pertinença de la mexicana Citlali són totalment diferents. Aquest contrast els uneix. És el joc que m'han ofert tots dos.

I tu, d'on et sents?

No em sento d'enlloc i sóc de tot arreu. L'obligació de sentir-se d'un sol lloc et limita, et redueix com a persona. Una cosa és que tinguis uns referents, les arrels no les has de perdre. Però porta-les al cor, no les deixis arrapades a terra. Quan tens les arrels al cor, tot el món és teu.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT