Publicitat
Publicitat

TOT ANIRÀ BÉ

El PP és dels nostres

La campanya, contra el parer de la majoria, m'ha semblat d'allò més interessant. Primer perquè els polítics són un termòmetre de la realitat i reflex de la ciutadania; han sortit del nostre sistema, no són marcians. El segon punt d'interès és que la campanya ha retratat la nostra societat en un moment de por generalitzada. I en aquesta Catalunya acollonida, el Partit Popular ja s'ha consolidat com una expressió de primer ordre de la nostra societat.

El PP que jo he seguit durant la campanya és un partit transformat. Abans, al PP de Catalunya el votaven grups ben definits: elits econòmiques i sectors rancis del nacionalisme espanyol, fossin socis del Reial Club de Polo o veïns de Tortosa. Avui, en canvi, el PP és una opció política legitimada per les classes mitjanes urbanes d'origen immigrant espanyol i per sectors conservadors a comarques.

És simptomàtica la campanya intensiva que ha fet el PP a Girona, amb Enric Millo fent visites poble a poble, com els predicadors del Far West, però també les missions d'Alícia Sánchez-Camacho i d'Alberto Ruiz-Gallardón. La conclusió que n'extrec és que si bé hi ha una Catalunya que creu que solucionant el dèficit fiscal s'acabaria la crisi, n'hi ha una altra que confia en el PP perquè pensa que si se'n surt Espanya, se'n sortirà Catalunya.

És cert que en els mítings del PP m'he trobat allò que col·loquialment en diríem el fatxa -també hi ha fatxes, catalans de soca-rel, en altres partits, i no em refereixo únicament a Plataforma x Catalunya-, però als xous de campanya hi van els més incondicionals, no pas el votant massiu, desinteressat de la política. Hi haurà molts vots per al PP de gent que se sent espanyola i que alhora tenen també una identitat catalana. És un nacionalisme desacomplexat, com el de la majoria de votants del PSOE.

També ha ofert un nacionalisme desacomplexat la gent d'ERC. CiU m'ha fet l'efecte d'un nacionalisme acomplexat, sigui lluint senyeres i estelades en cada frame o de vegades carregant el mort a gent d'altres terres. Si ERC és l'única candidatura sobiranista, ICV-EUiA és l'única que ofereix un programa netament de tall socialista i que no és nacionalista -exigir, com fa Iniciativa, el dret d'autodeterminació per a Catalunya és una qüestió de justícia fonamental-. Al PSC no l'he seguit, però crec que fent-ho tampoc n'hauria tret res de clar. Em costa d'entendre com representarà els interessos de Catalunya una cap de files que és ministra de Defensa d'Espanya i que en realitat té de gran aspiració liderar el PSOE.

De totes les amenaces que suscita la crisi, n'hi ha dues que la campanya ha demostrat que són especialment preocupants. La primera és la manca de capacitat que tenim per decidir el nostre destí. El resultat de trenta anys sense modernitzar a fons l'economia és que són les institucions internacionals de les quals formem part les que ens dirigeixen. Ho fan per desídia nostra. D'això, en campanya els partits de masses n'han dit ben poc, perquè és un llast desagradable del qual no ens en podem lliurar.

L'altra amenaça és la xenofòbia: el PP ha buscat a consciència el vot xenòfob, però fins i tot Duran i Lleida ha caigut en l'error de jugar a comparar Mohameds amb Jordis. Per aquest camí no trobarem la sortida a la crisi, al contrari: ens enfonsarem encara més en la merda.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT