Publicitat
Publicitat

El PP salta a l’arena per combatre l’independentisme

Els populars reforcen el seu argumentari enfront del creixent suport social a la constitució d'un estat propi

Després d'anys de ser un tabú, l'opció que Catalunya tingui un estat propi s'ha forjat un lloc al bell mig de l'agenda política i mediàtica catalana. La prova és que CDC, el partit del president de la Generalitat, Artur Mas, va fer-se seu aquest horitzó en l'últim congrés. Aquesta situació obliga els partits més combatius contra l'independentisme a redefinir la seva estratègia. Ja no val fer el desentès davant una opció que ha deixat de ser marginal i que les enquestes demostren que any rere any guanya adeptes.

Fonts pròximes al PP de Catalunya consultades per l'ARA asseguren que la seva líder, Alícia Sánchez-Camacho, ha mostrat internament preocupació per aquest gir tan explícit –mai abans ho havia estat tant– del partit majoritari del catalanisme polític, i ha optat per demanar als seus dirigents que no es quedin de braços plegats i es carreguin d'arguments per rebatre aquells que senyalen el camí de la independència. "CiU ha fet un pas endavant en aquesta qüestió i ens obliga a parlar-ne", admeten fonts del PP.

"Quan Oriol Pujol parla d'independència econòmica i estat propi té clar que això és fora de la UE, oi?", afirmava just després del congrés de CDC el vicesecretari general de comunicació del PP, Esteban González Pons. Atiar el fantasma de l'expulsió de la Unió Europea és un dels arguments als quals s'aferren els populars, que donen per descomptat que no existiria un procés automàtic d'ampliació interna de la UE per reconèixer un nou estat sortit d'un territori que ja n'és membre. "Per què no explica als catalans que hi hauria uns aranzels del 40%? Per què no explica que es quedaran fora de la Unió Europea i entraran en regressió econòmica?", va insistir Sánchez-Camacho a la sessió de control al president del 28 de març.

El reforçament de l'argumentari dels populars va quedar palès quan el cap de setmana passat la delegada del govern espanyol a Catalunya, Llanos de Luna, va reconèixer que el sobiranisme era una "moda creixent" i va advertir que si Catalunya s'independitzés "passaria de ser una de les comunitats més riques d'Espanya a un dels països més pobres d'Europa". El mateix govern de la Generalitat va replicar que el plantejament de Llanos de Luna era erroni i que cap economista amb sentit comú li donaria la raó.

Més enllà d'una minoria radical
Que el PP vegi la necessitat de frenar l'independentisme –de vegades amb una argumentació que frega l'amenaça– és paradoxalment un triomf dels sobiranistes. Fins ara els populars no ho havien considerat necessari i simplement ho ignoraven, ni que fos per evitar donar més protagonisme a unes aspiracions que circumscrivien els anhels d'una minoria sovint silenciada.

El procés estatutari, l'onada de consultes –iniciada a Arenys de Munt el 2009 i amb el colofó de Barcelona el 2011– i la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut han estat claus per fer virar l'eix del catalanisme polític cap al sobiranisme, de manera que l'independentisme es treia del damunt l'estigma de la minoria radical. També han estat la catapulta perquè –més enllà d'una ERC que el 2003 va aconseguir ser partit de govern amb l'ànim de desemmascarar la nul·la voluntat de l'estat espanyol amb un encaix més còmode de Catalunya– hagin nascut altres partits i moviments socials que defensen l'estat propi, i que aquesta opció hagi quallat cada vegada més a les files convergents. L'expresident Jordi Pujol ja fa mesos que diu a bombo i platerets que ja no hi ha arguments per rebatre l'opció independentista. La manifestació del 10 de juliol del 2010 va ser l'estampa d'una societat catalana al límit davant els atacs de l'Estat. Rere el leitmotiv de protestar contra el TC, centenars de milers d'estelades omplien el passeig de Gràcia de Barcelona. La crisi també ha estat un detonant que ha reforçat el sentiment de maltractament econòmic, i s'ha consolidat la reivindicació del pacte fiscal que abandera el president Artur Mas. L'última enquesta del CEO apuntava que gairebé un 45% dels catalans votarien sí en un referèndum d'independència. Es tracta d'un percentatge que el PP sap que no pot menystenir, sobretot tenint en compte que part del govern català (Mas inclòs) ha admès que votaria a favor de la secessió.

De fet, els populars vigilen de prop els efectes del referèndum sobiranista que el 2014 té previst celebrar Escòcia i que pot marcar un clar precedent a la UE. A diferència del PP català, el partit laborista (principal partit de l'oposició a Escòcia) reconeix el dret a l'autodeterminació i, a la vegada, combat amb arguments de pes el referèndum d'Alex Salmond. Per molt que els populars insisteixin que la situació escocesa no es pot extrapolar a l'estat espanyol, el cert és que la FAES, la fundació presidida per José María Aznar, ja ha posat en marxa mecanismes per analitzar el transcurs del procés i preveure conseqüències a Catalunya i Euskadi.

Però cal no perdre de vista que els populars catalans també veuen en el creixement de l'independentisme una oportunitat per erigir-se en alternativa de govern no independentista, ja que per a ells el PSC queda invalidat per haver pactat amb ERC. De fet, el partit d'Alícia Sánchez-Camacho planteja el seu pròxim congrés del 5 i 6 de maig com el punt de partida per rellançar el PP català com l'alternativa de govern real a Catalunya. Espanyola, esclar.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT