Publicitat
Publicitat

PSC, ànimes, Lideratges i futur

El president Maragall va impregnar el PSC amb tonalitats eclèctiques, llampants i extrovertides -avalades per l'electorat-. El president Montilla ho va fer amb un estil previsible, gris i introvertit que, sumat al cicle econòmic, va portar el PSC al límit. En un moment de canvi de paradigma, en què les finances i els mercats decideixen i la política obeeix de genolls i abaixant el cap, la societat viu castigada per l'atur, les desigualtats i sense expectatives de futur. La socialdemocràcia europea és òrfena de referents ideològics, de valors i respostes. Per això la construcció d'una #novapolítica -per demà- per al PSC passa pels següents requisits.

Cal tenir un somni -com Martin Luther King Jr.- i la capacitat de somiar permanentment "el país que vull d'aquí 30-50 anys per a la gent". La immediatesa i la necessitat de resultats ha reduït la política a imatges o a eslògans i s'ha oblidat que la política al servei d'una missió és l'art de fer possible el que és impossible.

Calen lideratges forts, formes suaus, caràcter i horitzontalitat. El caràcter innat d'un líder transcendeix l'organització. És coneguda la por amb què molts despenjaven el telèfon quan a l'altra banda hi havia el president Pujol. Passa el mateix a l'ajuntament de Chicago quan Rahm Emanuel -excap de gabinet del president Obama- mira els seus col·laboradors. Són necessàries l'exigència i la motivació dels equips. Ser exemple i referent. Deixar-s'hi la pell, capacitat de sacrifici i lluita.

El líder ha de tenir formació i valors, solidesa ideològica, que conegui l'exterior i s'hi pugui comunicar. Amb capacitat d'envoltar-se de veus i mirades que l'ajudin a créixer i a millorar -#stoppalmeros-: savis i experts externs al partit que hi aportin valor i veu crítica i que ajudin a renovar el corpus ideològic i estratègic. Els hiperlideratges són el passat. Les "persones normals" són el relleu.

La sensibilitat i empatia femenina ha de substituir l'egotestosterona habitual de la #vellapolítica del "jo tinc la raó", "jo la tinc més gran" i dels "peus sobre la taula". I tenir capacitat d'escoltar, somriure i riure's d'un mateix i reconèixer els errors.

És imprescindible un nou estil per abandonar la convicció que cal destruir l'adversari i defugir la crispació: prou soroll i insults. I donar sempre la cara, perquè amagar-se és símptoma de feblesa. Mirada inclusiva, en positiu, amb habilitats de negociació per construir una coalició sòlida de sensibilitats i consensos. Unir i no dividir.

S'ha d'acabar amb la inèrcia i a la comoditat del despatx i el cotxe oficial. La vida passa al carrer -cada cop més, a les plataformes digitals-. El líder que respongui en temps real a les necessitats de les persones i a les crisis estarà fent la millor campanya electoral: respirar, olorar, veure, escoltar, tocar i sentir la vida del carrer. Al despatx, el mínim imprescindible.

Cal donar utilitat ciutadana al partit construint un nou moviment útil, obert i transparent al servei de persones, entitats i comunitats, i eliminant l'ànima feudal, caïnita i apparatchik pròpia dels partits del segle XIX.

Hauran notat que aquestes línies tenen una música que segurament els és familiar. No hi ha cap recepta màgica ni secreta però, en canvi, hi ha sentit comú i sensatesa: si aconseguim #guardiolejar la política aquest país recuperaria l'autoestima i no tindria límits.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT