Palestina gira l'esquena al règim sirià
Els palestins volen la caiguda d'Al-Assad i l'arribada d'un govern democràtic després de l'atac al camp de Latakia. Israel vol la fi del dictador per frenar la tensió als alts del Golan i perquè és un aliat de Hamàs.
Ramal·lahEl govern dictatorial de Baixar al-Assad s'ha buscat nous enemics. L'atac que les tropes sirianes van perpetrar fa uns dies contra el camp de refugiats palestins d'Al-Ramel, a la ciutat portuària de Latakia, li ha valgut la condemna unànime de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP) i una lleugera crítica de Hamàs, la formació islamista patrocinada pel govern de Damasc. La retòrica panarabista i antisionista que el règim sirià manté fa dècades l'ha convertit en refugi de diversos grups palestins -la direcció política de Hamàs se situa a la capital del país- i en un personatge clau del conflicte amb Israel. Ara, però, la majoria de faccions palestines s'han desmarcat d'un règim que perd suports internacionals i segueix reprimint brutalment la seva població (més de 1.800 civils morts des de mitjans de març).
"El règim d'Al-Assad ha utilitzat històricament la qüestió palestina com un element propagandístic i de cohesió interna, però mai s'ha preocupat dels nostres problemes. Amb l'atac al camp de Latakia ha caigut definitivament la màscara", opina Faiez Saqaa, diputat de Fatah i home fort del partit governamental a l'àrea de Betlem. Les paraules del dirigent de Fatah -tradicionalment enfrontat al govern sirià però aliat de l'Egipte de Mubàrak- segueixen la línia del que va dir fa dos dies el secretari general de l'OAP -organització que agrupa gairebé tots els partits palestins-, Iàsser Abed Rabbo, que va titllar l'assalt de "crim contra la humanitat".
L'OAP ha trobat en l'atac al camp de Latakia l'argument per situar-se al costat dels països del golf Pèrsic, els EUA i la Unió Europea -que aporten centenars de milions d'euros a l'Autoritat Palestina- i condemnar el règim sirià. Hamàs, en canvi, queda en una posició incòmoda, veient el seu aliat regional cada dia més debilitat. Mitjans pròxims a la formació que governa Gaza han parlat d'un "greu error", matisant que això no amaga "el suport" que els Al-Assad (primer el pare, Hafiz, i després el fill, Baixar) han donat a la "causa palestina".
L'analista i director del Centre d'Informació Alternativa de Beit Sahour, Nasser Ibrahim, apunta que la crisi a Síria és diferent de la d'altres països àrabs "perquè des de l'exterior es busca castigar el règim per la seva implicació i ajuda a grups com Hezbol·lah, Fatah o la Jihad Islàmica". Ibrahim considera que els refugiats palestins no són objectiu de la repressió de Damasc, sinó víctimes del que passa al país de la mateixa manera que els sirians.
Tant Ibrahim com Saqaa coincideixen a dir que l'arribada d'un règim democràtic a Síria seria bona per a Palestina però l'analista dubta que es camini cap a aquesta direcció. "El govern de Damasc és dictatorial, però sempre ha estat amb els moviments de resistència palestina. Si Al-Assad cau i Síria passa a estar regida per un govern titella dels EUA i dels països del golf Pèrsic, la situació serà pitjor per a nosaltres i millor per a Israel".
Canvi a Israel
El govern de Tel Aviv, per la seva banda, ja no defensa la permanència del dictador sirià al poder per garantir l'estabilitat regional i, sobretot, a la seva frontera nord. Seguint la línia marcada pels EUA, l'executiu hebreu aposta per la caiguda d'un règim que ha finançat organitzacions que l'han combatut amb armes, com el cas de Hamàs o el del Front Popular per a l'Alliberament de Palestina - Comandament General (FPAP-CG), amb una forta implantació i poder als camps de refugiats que hi ha a Síria i responsable de l'assassinat de 14 palestins al juny al de Yarmouk.
Damasc va permetre que milers de refugiats palestins es dirigissin als alts del Golan per commemorar la Nakba (15 de maig) i la Naska (5 de juny). Les protestes van acabar amb 3 i 23 morts, respectivament, en mans dels soldats israelians, en el que va ser un clar moviment d'Al-Assad per intentar desviar l'atenció sobre la crisi interna i unir la població siriana contra l'enemic exterior.
La jugada no li va sortir bé, però va suposar acabar amb la relativa calma que vivia aquesta regió ocupada per Israel des del 1967, i ara els hebreus hi volen construir una tanca de separació com la que hi ha a Cisjordània.
