Pànic a l'oficina

Barcelona.La societat japonesa està habituada a l'amenaça de terratrèmols. El març del 1998, en una visita a Tòquio, el centre de la capital del Japó es va veure sacsejat per un terratrèmol de magnitud 5 a l'escala de Richter. El sotrac em va sorprendre a la planta trenta d'un hotel i, tot i que l'edifici va bellugar-se com un flam, no es va haver de lamentar cap desgràcia gràcies als sistemes pneumàtics que garanteixen l'estabilitat de l'estructura. Les inversions milionàries des de fa anys en programes de seguretat i enginyeria, obligatoris per llei, i els recursos destinats a plans de socors i educació pública són les claus que possiblement van impedir que ahir el drama no assolís nivells apocalíptics, com va ser el cas del terratrèmol de Sichuan (Xina) del 2008 o el de l'any passat a Haití.

Si bé és cert que a l'arxipèlag japonès la terra trontolla constantment, els seus ciutadans no recordaven un xoc d'aquesta intensitat. Per seguretat, a Tòquio i les prefectures costaneres pròximes a la capital -el nucli urbà més poblat del món-, el sistema ferroviari es va aturar, mesura que va obligar milions de persones a passar la nit als seus llocs de treball, consumint les hores seguint les últimes notícies per televisió o explicant a internet la seva experiència mentre es produïa aproximadament una rèplica cada hora que mantenia la població en tensió. Les autoritats van aconsellar que la gent que no pogués traslladar-se a casa, o bé es quedés a l'oficina o bé es refugiés en centres d'acollida habilitats en espais públics, com escoles, ajuntaments o fins i tot karaokes i discoteques.

"La ciutat està aturada pel pànic"

Els hotels es van omplir del tot i les línies de telèfon van quedar col·lapsades durant la jornada. Els testimonis del desastre es comunicaven per internet. En un missatge escrit, Takemura Takayoshi, empleat a la multinacional Marubeni, va assegurar a l'ARA que als carrers de Yokohama -30 quilòmetres al sud de Tòquio- s'observaven escenes caòtiques perquè la gent que va voler tornar a casa ho va haver de fer a peu, i en molts casos això suposava caminar diversos quilòmetres "sota el fred" i les rèpliques que es repetien constantment: "La ciutat està aturada pel pànic. Mai havia vist una cosa així. La majoria dels meus companys s'han quedat a la feina per passar-hi la nit. Jo m'he quedat a casa els sogres. Si sóc sincer, quan hi ha hagut el terratrèmol, estava convençut que moriríem. Els japonesos estem habituats als terratrèmols, però aquest és el més horrible que hem experimentat".

Miyagi no respon

El terratrèmol va ser una experiència viscuda a la feina. Poc més tard de les dues de la tarda es va produir el primer sotrac, però no va ser fins passada mitja hora que va arribar el cop fort, com explica Yutaka Shimizu, redactor del diari esportiu Nikkan ."Jo era a l'ajuntament de Tòquio en una trobada amb periodistes. Primer vam sentir una tremolor lleugera i ningú es va preocupar. La reunió va seguir com si res quan, de sobte, tot es va començar a moure amb brutalitat. Va durar tres minuts!", segons el relat de Shimizu. L'Ajuntament de Tòquio va posar en marxa ràpidament el pla d'emergència i Shimizu va tornar amb un vehicle compartit amb companys a la redacció. Shimizu va decidir que passaria la nit al diari, com la majoria de periodistes del Nikkan , per treballar en la cobertura dels fets però sobretot perquè casa seva és a 21 quilòmetres i no tenia cap altra opció. La normativa de seguretat obligava els treballadors a portar casc, per això els presentadors de televisió apareixien en pantalla amb casc. Shimizu destacava la seva preocupació pel benestar dels seus col·legues a les prefectures més afectades, a la regió del nord-est del país -la regió de Tohoku-, sobretot la prefectura de Miyagi, on les zones urbanes van ser arrasades pel sisme i el tsunami posterior. "Allà estan aïllats. Encara no hem pogut establir contacte amb els corresponsals a Sendai. No tenen ni electricitat", explicava Shimizu.

Les connexions telefòniques a Tòquio van acabar saturades i a Sendai, la metròpoli més afectada, van quedar inoperatives durant bona part de la jornada, tot i que de matinada, en centres neuràlgics de l'administració local i hotels de renom, com el Monterey Sendai, ja tenien actius els telèfons. Els hostes de l'Hotel Monterey no van ser evacuats perquè el funcionament de la xarxa de transports, inclòs l'aeri, va ser suspès.

Les diferències dels efectes del sisme a les regions dels nord-est es feien paleses a internet: els bloguers a les principals ciutats del Japó publicaven al minut les seves experiències mentre que els usuaris d'internet a indrets com Sendai no podien informar. Els blogs d'internautes a Miyagi no s'actualitzaven però sí que anaven plens de missatges de suport per part d'amics d'altres parts del país.

Keigo Mizutani és un músic de Tòquio que va dedicar tarda i nit a actualitzar dades al seu compte de Facebook. Mizutani va viure el terratrèmol a casa seva i a l'hora d'anar a dormir admetia que tenia por: "El que més em va impressionar va ser la manera com van tremolar les parets del meu pis. Semblava que el passadís de casa m'hagués de caure al damunt". En un moment de la conversa per xat mantinguda amb Mizutani, una rèplica el va sorprendre i va fer caure uns aparells de música que tenia recolzats en una taula. "Ara em preocupa el meu pare, que fa hores que és en un embús i no sap si podrà arribar a casa".

Isaac Zamora, un català que viu a Hiratsuka -a prop de Yokohama- va penjar al seu blog imatges dels objectes de casa seva que van caure a terra i un vídeo de 50 segons de la primera rèplica. Zamora va escriure: "He sortit al carrer amb el cor bategant fort. Un veí m'ha preguntat si em trobava bé (deu haver vist la meva cara de pànic) i si havia apagat el foc [de la cuina]. Per sort a casa no en tenim, de foc de gas, perquè he sortit sense pensar en res".