Publicitat
Publicitat

Panxa plena no té pena

Calor, suor, pudor... a mesura que passen les hores a la seu socialista l'ambient es va caldejant, literalment. Els pocs militants i simpatitzants que s'han apropat al carrer Ferraz s'apilonen en una sala als baixos de l'edifici, plena també de periodistes. Calor, suor, pudor.

Sort de les broquetes de truita, del xoriço, de les xips, de les safates i safates d'entrepans de tot tipus que cambrers, suats també, treuen cada deu minuts. L'estratègia és clara: panxa plena no té pena. Perquè que la derrota seria estrepitosa ho sabia tothom i val més tenir la gent contenta. Perquè mentre mengen no parlen i mentre tenen les mans ocupades amb el salami deixen en una racó els bastons i els paraigües, pel que pugui passar. Perquè de bastons, de vells militants de tota la vida, n'hi havia uns quants.

He conegut la senyora Maria Josefa García de Marmolejo (Jaén) al lavabo. Brusa vermella, llavis vermells i els ulls vermells també, de plorar: "Es que yo he sufrido mucho con la derecha". L'acompanyo a la sala de baix i la deixo al costat de l'empanada de tonyina. Sembla que li canvia una mica la cara. Conec també la Teresa i les seves amigues, indignades amb "los que presumen de ser socialistas y no votan por pereza". I és que comencen a sortir els primers sondejos, i les xifres són aclaparadores: majoria absoluta. I, mentrestant, per les pantalles, es veu el carrer Génova: música, llums i aire, sobretot aire. Que és el que falta aquí.

A pocs minuts de l'aparició de Rubalcaba, la Pilar, que ha vingut expressament de Màlaga per fer costat els seus, em diu: "A pesar del dolor que siento, ¿sabes de lo que me alegro? Del pastel que se van a comer éstos".

És clar que tenint una broqueta de truita no fa cap falta un pastís de... xocolata.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT