Publicitat
Publicitat

Pany i forrellat a la porta africana de Gaddafi

El portaveu del govern de Mali ho ha dit ben clar: "No volem Gaddafi, no ens volem mullar, no volem problemes". Gaddafi era fins ara un bon amic del país, fins i tot el despatx del citat portaveu del govern i el mateix govern tenen les oficines a la Ciutat Administrativa Muammar al-Gaddafi, a Bamako, la construcció de la qual va ser pagada amb els diners del Coronel.

Al principi de les revoltes a Líbia, el testimoni recollit a Bamako per un periodista dels EUA explica de manera força gràfica el que ha estat una bona relació entre Mali i Líbia: "Cada dia -deia la persona entrevistada, un home que reclutava soldats per defensar el Coronel-, vaig a resar a la mesquita de Bamako que ens va regalar Gaddafi. Cada nit miro la televisió que també ens va regalar Gaddafi. ¿Li devem alguna cosa, no li sembla?"

Gaddafi ha repartit diners a dojo per tot Àfrica. No només pagava la quarta part de la factura de la Unió Africana; durant anys, els multimilionaris ingressos del petroli libi han servit també per omplir el continent d'hotels, centres culturals, mesquites, escoles, empreses de comunicació, bancs, gasolineres. Països com Burkina Faso, el Níger o el Txad han rebut més d'una vegada l'ajuda del Coronel per poder atendre a final de mes la factura dels funcionaris de l'Estat.

Gaddafi, però, no ha estat sempre un africanista. Quan l'any 1969 va arribar al poder, la seva icona era Nasser, i el seu ideal, el nacionalisme panarabista. De fet, un dels millors serveis a favor del creixement econòmic del països petroliers del Golf el va fer Gaddafi quan va aconseguir trencar els preus que les companyies occidentals imposaven, va augmentar el percentatge de beneficis dels productors i va obrir la porta a l'enriquiment accelerat. La poca acceptació i el mal encaix polític en el món àrab, però, van anar decantant-lo cap a l'Àfrica subsahariana, i als anys noranta es va convertir en l'impulsor d'una Unió Africana que federés les nacions del continent en contra de l'opinió de molts altres líders africans, que prefereixen una comunitat econòmica africana, però no la unitat política. "Vaig adormir-me un dia al costat de quatre milions de libis i m'he despertat al costat de 700 milions d'Africans", diuen que li va contestar Gaddafi a l'egipci Amr Mussa quan li va preguntar pel seu gir en les preferències africanes.

De fet -com ha escrit el professor Luis Martínez-, aquesta duplicitat entre el món subsaharià i el món àrab està viva en la societat líbia, dividida entre els que veuen la proximitat a l'Àfrica com una manera de tenir fortalesa dins l'escenari internacional i els anomenats reformadors, que, en un país força racista, prefereixen l'espai euromediterrani, els Emirats Àrabs, Europa i el món; tendència que liderava Saïf al-Islam, fill de Gaddafi, molt amic de Toni Blair.

De manera que potser el motiu per no voler -"no ens volem mullar"- donar refugi a Gaddafi és perquè els africans senten la derrota del Coronel com a pròpia. I perquè quan miren cap a Europa potser respiren l'amenaça de la dependència que els lliga a Occident -crèdits, mercats...- i tenen la certesa que la guerra de Líbia és, de fet, una victòria occidental, i que una vegada més, els toca abaixar el cap i resignar-se que els diners del petroli, que arribaven com la propina, el suborn, la petició d'amor i reconeixement del sàtrapa Rei de Reis, s'esvaeixin cap al nord i retorni l'ordre antic de les coses.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT