"Passaran anys abans que els fets del Japó inspirin art"

És, des del 1995, el director del museu més influent del món. Aprofitant la visita al CaixaFòrum de Madrid, convidat per la Fundació Art i Mecenatge, concedeix diverses entrevistes de deu minuts. Aquesta és l'última abans de la conferència sobre el finançament dels museus. Hauria d'estar cansat, però no ho sembla. Elegant, somriu i allarga la mà. L'espai té poca llum. Seu al sofà. Escolta amb atenció.

Què fa el director del MOMA?

Tant de bo ho sabés [riu]. Em sembla que em dedico a establir la direcció estratègica del museu. Treballo amb els patrons que aporten els diners del museu, faig noves adquisicions, contracto el personal i també organitzo exposicions. I en termes generals, superviso el funcionament i la salut de la institució.

Els museus europeus depenen dels diners públics i els americans del capital privat. Què és millor? Els privats condicionen?

Esclar, de la mateixa manera que els interessos de l'estat condicionen els museus que depenen dels diners públics. Els dos models són interessants, senzillament produeixen diferents tipus de problemes i assumptes per resoldre.

Què li imposen?

Als EUA els patrons estableixen la política, però no són ells els que participen directament en el funcionament quotidià dels museus. Hi ha una conversa saludable entre conservadors, administradors, el director i els patrons, per veure com s'apliquen les polítiques establertes pel patronat. Crec que funciona molt bé aquest sistema.

Seria possible un MOMA a Europa basat en el mecenatge privat?

Fan falta dues coses. En primer lloc, un entorn fiscal que afavoreixi que els particulars facin donacions a les institucions. I també cal generar un clima social i polític que celebri i doni suport a la filantropia.

Ja s'ha acabat l'efecte de la crisi econòmica als museus?

Pràcticament tots els museus americans pateixen encara els efectes de la crisi, i això ha significat una reducció important dels pressupostos. Per això pràcticament tots els museus han hagut d'aprendre a treballar d'una altra manera. Però això no ha significat treballar pitjor. En el nostre cas, crec que ara som més eficients, eficaços, tenim més impuls i estem més compromesos que mai com a institució. Ara som conscients del valor que té cada dòlar que tenim per fer la nostra feina.

El MOMA ha aconseguit rejovenir el públic. Com ho ha fet?

No ho sé. He visitat el Reina Sofia i estava ple d'estudiants. És a dir, el públic que he vist és molt semblant al que veiem visitar el MOMA, però cal tenir programes i exposicions atractives. Si un té la sort de treballar per l'art contemporani, gairebé per definició el públic que portarà és jove, és l'art del seu temps.

Parlem del futur. Algun dia els museus deixaran de ser un espai físic?

Ja hi ha museus virtuals, però això no significa necessàriament la mort dels museus físics. Ambdues coses existeixen, coexistiran i tindran un diàleg constant entre si.

Quedem-nos en l'espai físic, doncs. Quina obra s'enduria i no pot?

És aquí a Espanya [somriu]. Ho deixarem aquí. Quan el Prado ens enviï Las Meninas , me n'alegraré molt.

Ja han fet una oferta?

Ui, aviam, respondré seriosament, molt seriosament. Hi ha moltes grans obres d'art a Espanya. La qüestió no és quin gran quadre vols tenir sinó com fer-ho per mantenir intercanvis amb altres museus.

Hi ha quadres més moderns.

El nostre museu se centra en l'art modern. Però la juxtaposició més interessant que se m'acut no és un altre quadre modern, sinó un dels grans quadres històrics. Com una obra d'art de Velázquez o Goya que adquirís un nou significat amb la seva relació amb l'art modern.

L'aconseguirà aviat?

Bé, ho explicaré. Una de les coses que més m'agraden quan vinc a Madrid és visitar el Prado i passar tot el temps que pugui davant de quadres de Velázquez, Goya, el Greco, Rubens, Tiziano. Aquestes són algunes de les millors obres d'art que s'han fet mai. I del meu museu imaginari, que només existeix a la meva ment, en formen part totes les pintures que admiro del Prado i del Reina Sofia.

Parli'm dels museus catalans. Quina relació té amb el Macba?

És amistosa, saludable, som col·legues, companys. Amb el Macba vam treballar molt quan en Manolo [Manuel Borja Vilell] el dirigia. Hem parlat molt. Admiro els seus programes i adquisicions. Però també hem treballat amb la Fundació Dalí.

Per què l'art és lent? Quan inspiraran als artistes els fets del Japó?

Els artistes som com qualsevol altra persona. Llegeixen, pensen, observen, senten i reaccionen. En la creació artística, no dius quan ho faràs. Cal esperar per comprendre què has de fer i veure què has de dir. Per descomptat que crec que hi haurà artistes que faran obres d'art per la catàstrofe del Japó. Però passaran anys abans que això passi.

Gràcies.

Si vols enviar-me Las Meninas !