Pedro Guerra: "Vam sobreviure a Aznar i sobreviurem a això"

Asseguts al bar de l'hotel, ell amb una coca-cola -avui i demà té moltes entrevistes-, jo amb una aigua, repassem la seva llarga relació amb la música mentre desgranem algunes de les cançons del seu últim disc, que ell mateix ha il·lustrat.

Dissabte actues per primera vegada al Teatre Coliseum. Pensava que deus conèixer molts locals del país i que deus haver tocat en llocs molt estranys.

No tant en llocs estranys com en situacions estranyes. Quan vaig començar a Tenerife, amb 16 anys, feia moltes festes de poble on escollien la reina de les festes. He estat en escenaris amb la reina i les seves dames al darrere.

I tu ja anaves de cantautor. Et feien cas?

Era difícil. Estava començant, les meves cançons eren diferents i al públic hi havia des de nens fins a gent gran: la gent del poble. Però s'agafen moltes taules.

Sempre vas tenir clar que et volies dedicar a la teva música?

Sí. Amb 14 anys ja escrivia cançons i amb 16 ja les cantava, i estudiava música: era evident que la meva feina anava en aquesta direcció.

I la teva única font d'ingressos era la música a aquella edat o tenies alguna altra feina?

No, als 16 anys vivia dels meus pares. Però als 18 ja estava amb el grup Taller Canario i amb el que guanyàvem als concerts ja en tenia prou per viure… molt modestament.

I vuit anys després et plantes a Madrid, per recomençar de nou.

Va ser una decisió important, però no va ser un salt al buit: ja tenia contactes, algunes actuacions contractades, ja coneixia Ana Belén, Víctor Manuel o Sabina… Ana Belén va gravar Contamíname i a partir d'aquí molts artistes van gravar les meves cançons.

Quina és la diferència entre un cantautor i un cantant?

No vull dir coses que puguin molestar els cantants, perquè suposo que ells també es prenen la seva feina molt seriosament! Diria que el compromís, però hi ha molts intèrprets que també tenen un nivell de compromís molt alt. Jo sempre he sentit que formava part d'un grup, que tenia una vinculació més directa amb Lluís Llach, María del Mar Bonet o Mikel Laboa que no pas amb, no ho sé, Ricky Martin o Chayanne.

Parla'm una mica del disc i d'algunes cançons. El baúl de Billy Bones, per exemple, en què parles de L'illa del tresor de Stevenson.

La novel·la parla d'un adolescent que viurà una aventura que el convertirà en un adult, que es una metàfora de l'aventura que és per a tota persona passar de l'adolescència a l'edat madura. És el que jo trec d'aquesta cançó. El que no sé dir-te és per què de cop vaig recordar L'illa del tresor!

Recordes la teva primera cançó, amb 14 anys?

Perfectament. El meu pare va escriure'n la lletra i jo hi vaig posar música. Es diu Cathaysa, i explica la història d'una nena guanxe que durant la conquesta és feta presonera i venuda com a esclava a la Península. La vaig gravar amb Taller Canario i és una de les cançons emblemàtiques del grup. Encara me la demanen quan toco a les Canàries.

El teu pare va ser molt important per a tu, oi?

Era polític, però també era intel·lectual: a casa hi havia llibres, escrivia, escoltava música i per a mi va ser el meu primer punt de referència.

Encara tens veïns que et fan de crítics musicals?

[Riu.] Quan vivia sol, a Madrid, se'm va acudir anar a una reunió de veïns: no hi anava mai i vaig sortir d'allà convertit en president de la comunitat! És la bomba! I en una de les reunions posteriors, una de les veïnes em va dir: "Et sento tocar la guitarra. Per cert, l'última cançó que estàs practicant deixa-la, que és molt lletja".

Més cançons del disc: Gente tóxica.

Eduard Punset va entrevistar un psicòleg que parlava de la toxicitat d'algunes persones i allà vaig començar a treballar la cançó. I després vaig trobar un llibre que en parlava. Hi ha persones que desprenen toxicitat, a la feina, o a la parella. Però al final, tots som tòxics, alguns més i d'altres menys. Fins i tot ho som amb nosaltres mateixos. Però la cançó parla d'aquests paios que tots coneixem que generen tan mal rotllo.

Sempre t'has definit com una persona d'esquerres. Com veus el panorama que arriba?

Amb una certa preocupació, perquè és una cosa inevitable i serà difícil. Vam sobreviure a Aznar i sobreviurem a això, també, però preferiria que les coses fossin d'una altra manera. Em preocupa molt més aquest bipartidisme que hi ha, que no permet que aflorin altres possibilitats.

Una última cançó: Aquella vieja canción, en què dius que les cançons ja no perduraran.

Si bé és veritat que ara escoltem Bach, o els Beatles, hi ha molta diferència en els hàbits de consum: abans la tradició oral era molt important i la cultura, les cançons, es transmetien de pares a fills, amb tot el que això significa. Ara ja no és així i crec que totes les cançons meravelloses que hi ha desapareixeran.