Publicitat
Publicitat

Pep Tosar: "La cultura catalana té un complex d'inferioritat difícil d'explicar"

Inconformista Pep Tosar (Artà, 1961) torna a interpretar, al Círcol Maldà de Barcelona, 'Esquena de ganivet', una joia teatral exquisida, a partir de la vida i l'obra de Damià Huguet. Per Nadal estrenarà un muntatge sobre Guillem d'Efak.

Fa tres anys que gestiona i programa aquesta sala de teatre i concerts "amb una militància rabiosa", diu. Des de les parets d'aquesta estança del palau del carrer del Pi, ens observen, silents, seriosos retrats escrostonats d'avantpassats dels barons de Maldà. Em mostra, amb orgull, les millores que han fet a les instal·lacions. Mentre seiem tranquil·lament per conversar al bar del teatre, m'explica que va tenir el pressentiment que entre aquest lloc tan especial i ell hi havia un parentiu.

Has triat el color groc. No ets supersticiós?

El groc ha format part de la meva vida des de petit. Sóc daltònic i sempre pintava les coses de groc. Tot i que respecto la superstició del teatre perquè vaig tenir un disgust molt seriós quan ens va caure a sobre una barra del telar coberta per una funda groguíssima! Va anar pels pèls que no prenguéssim mal.

Què et fa decidir gestionar el Círcol Maldà?

La necessitat. Pot semblar que sigui un impuls de caràcter romàntic però va arribar un moment en la meva carrera professional en què o disposava d'un lloc on poder presentar la meva feina o l'havia de deixar perquè no trobava un lloc on exhibir els meus espectacles sense haver de suplicar a ningú.

Teniu ajuts públics?

De moment, no. Esperem que aquest any ens facin cas, sinó desapareixerem. Fa unes setmanes va haver-hi una reunió a la Generalitat on es va tractar el nostre cas, o sigui que ells ja saben quin és el nostre destí. Tot i així, la sala s'ha estabilitzat només amb els ingressos de la taquilla.

I els socis del Círcol Maldà?

En tenim una trentena. Si n'aconseguíssim mil cinc-cents seria la primera vegada en aquesta ciutat que un teatre seria finançat pels seus espectadors.

Què et dóna la poesia?

Em fa visible el que roman invisible, com deia Blai Bonet. M'aporta companyia, creixement, amplitud, confort espiritual. Amb Esquena de ganivet i amb La casa en obres, el públic diu que, quan surt, té ganes de llegir els llibres. Però el meu propòsit no és divulgar les obres o vendre llibres, això ho han de fer altres, sinó fer un busseig profund sobre les vides dels autors.

Prepares un muntatge sobre Guillem d'Efak?

Es dirà La cova del drac. Serà un espectacle que farà servir la música, la poesia i l'audiovisual. El fil biogràfic passarà per la seva condició de guineà i mallorquí, per la postguerra a Mallorca, la fugida a Barcelona, l'èxit en la Nova Cançó, la fundació de La Cova del Drac amb l'Ermengol Passola i el seu retorn a Mallorca. I cantaré alguns dels seus temes més recordats, com el Blues en sol, la Balada d'en Jordi Roca i Tots aquests dois.

Els autors mallorquins sembla que són poc reivindicats a Mallorca.

El món de la cultura catalana, circumscrita en els països de parla catalana, pateix d'una manera endèmica un complex d'inferioritat difícil d'explicar. Durant l'època franquista el teatre només podia venir de Madrid i en castellà! A partir dels anys vuitanta semblava que també podia venir de Barcelona. Mai de Mallorca, mai!

Per què creus que passa això?

És una mirada que fa el balear cap a si mateix en la qual no troba res de què s'hagi de sentir orgullós. En els segles XIX i XX hi havia autors teatrals mallorquins que cultivaven el sainet no d'una manera grollera, sinó sainets deliciosos, extraordinaris, prou respectables. I fa poc va morir el molt honorable Alexandre Ballester, que va tenir una mica de ressò als anys setanta a Catalunya. Però, a Mallorca? Llevat d'algun grup amateur i jo, que li vaig estrenar Foc colgat al teatre Principal l'any 1991, ningú s'hi va interessar.

Tornaràs a posar-te en la pell del senyor Sommer?

Crec que enguany serà l'última vegada. Em sap molt de greu però li diré adéu perquè no puc més. Acumulo disset anys i més de nou-centes representacions. No és que estigui cansat de fer-lo, és que m'esgota, noto que el deixo de pilotar.

El teatre català té bona salut?

El que té una salut excel·lent, brutal, és el teatre d'entreteniment, vodevilesc. El teatre català, tal com l'havíem entès tota la vida, no en té gens, de salut. El que té és un Alzheimer galopant: no se'n recorda de si mateix, no reconeix la professió. Ara tothom està d'acord que o banalitzes o vulgaritzes el teu producte i el fas entrar en el consum, en l'evasió, o no té sortida. Jo no vull participar de tot això, no hi estic en contra però m'entristeix quedar-me tan sol.

Et veig pessimista.

Diuen que l'optimista és aquella persona que està d'acord amb la realitat i que, per tant, no la canvia. Sóc un pessimista profund que no estic gens d'acord amb la realitat que em toca viure, no la reconec en absolut, em sembla hostil i intento millorar-la. Per això em sembla que participo d'un determinat optimisme, perquè si intento millorar-la és que crec que encara és possible. I, de vegades, ho aconsegueixo.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT