Crònica 15/10/2011

Pla B per fugir de la crisi: fer les maletes

Nicolás Valle
2 min
Una manifestant dijous a Lisboa en contra de la precarietat laboral.

Com han d'estar les coses a Portugal perquè els seus habitants estiguin meditant marxar a viure a Angola. Els tres vols diaris que uneixen Lisboa i Luanda ja no donen l'abast per traslladar els milers de nous emigrants que han descobert que la terra promesa és on sempre la van buscar els portuguesos: més enllà de l'horitzó atlàntic. Poc importa que més de mig país estigui destrossat per 40 anys de guerra, ni les enormes bosses de misèria, ni la corrupció, ni la feblesa institucional, ni la falta d'infraestructures... De fet, potser és això el que fa que Angola sigui atractiva: perquè tot està per fer. I a Portugal, francament, ja fa temps que no hi ha motius per quedar-s'hi.

Fa tres anys només hi havia 20.000 portuguesos vivint a Angola, bàsicament dedicats a la ganga de la reconstrucció. Ara mateix la xifra supera els 125.000. Els antics colonitzadors tornen allà com a simples emigrants. Molts són professionals amb un currículum brillant, però estan disposats a treballar en el que sigui: hostaleria, administració, obres públiques... el que sigui. Es tracta de començar de novo , començar de nou i oblidar la pàtria assolada per les retallades, la depressió econòmica i la depressió psicològica.

Angola, l'emergent africà

Angola ja ha superat Nigèria com el productor africà de petroli més important i disposa d'una línia de crèdit molt generosa concedida per la Xina (14.500 milions de dòlars). El Fons Monetari Internacional (FMI) calcula que el seu PIB creixerà un 7,8% aquest any i un 10,5% el pròxim.

Les empreses portugueses de construcció ja han abandonat el mercat nacional i s'estan radicant a Angola, seguits d'un important flux de professionals, des d'obrers qualificats fins a enginyers i informàtics. Però no només això. Resulta que l'excolònia està anant a salvar l'antiga metròpoli. Les seves empreses públiques i privades fa temps que es dediquen a recapitalitzar el sector econòmic portuguès, totalment en fallida.

La superheroïna és Isabel dos Santos, propietària d'un imperi financer i industrial, la dona més rica d'Àfrica i primogènita del president d'Angola, José Eduardo dos Santos, (32 anys al poder, des de la independència el 1975). Ella acaba d'adquirir el Banc Portuguès de Negocis (BPN) per 40 milions d'euros, cinc vegades menys del preu real. La venda d'aquest banc, nacionalitzat pel govern, era la condició que havia posat l'FMI a Portugal per poder aconseguir el seu recent rescat de 78.000 milions d'euros.

La princesa angolesa ha estat, doncs, qui ha permès al govern de Lisboa tornar a respirar. Però n'hi ha més: la companyia nacional de petroli, Sonangol (amb uns beneficis anuals de 3.000 milions de dòlars), ha adquirit accions dels principals bancs portuguesos i ha entrat en el consell d'administració de la companyia estatal d'energia, GALP. Isabel dos Santos també ha mostrat interès per la compra de canals de televisió per cable i una de les principals xarxes de supermercats.

Una part de la premsa portuguesa està escandalitzada davant de la perspectiva que l'excolònia estigui comprant el país a preu de saldo i destaquen el fet (absolutament real) que Isabel dos Santos no és més que un tauró financer i que és la filla d'un dictador. Però quan les coses van realment mal dades, ningú no mira el color dels bitllets. Sigui com sigui, els portuguesos tornen al cicle de l'emigració, històricament el seu particular pla B per fugir de la crisi. Ells, almenys, tenen un pla alternatiu.

stats