El restaurant de sempre, gairebé com sempre. No canvia el nom ni la decoració del local ni, tan sols, algunes de les especialitats de la carta. Però sí que ho fa l'ànima: la propietat. Moltes famílies xineses estan trobant en bars i restaurants que ja funcionen i tenen una clientela fixa el millor refugi per establir-se a Barcelona i fer front a les sacsejades econòmiques, sense necessitat de grans reformes ni innovacions. Paguen el traspàs i canvien com menys coses millor. Ja no cal, doncs, endinsar-se al barri del Fondo de Santa Coloma ni passejar per determinades zones de l'Eixample per obrir la porta de qualsevol bar i que, darrere la barra, hi hagi personal xinès.
Sense anar més lluny, al barri del Poble-sec, on els xinesos no se situen el top- 5 de nacionalitats, tres bars restaurant del carrer Blai han passat el relleu a famílies xineses en només dos anys. Tots mantenen el nom i l'estètica i tenen, això sí, alguns tocs exòtics. Com la carta del Bristol, punt de trobada dels culers del barri, que combina l'arròs tres delícies i l'ànec a la taronja amb les patates braves i les racions de pernil. El cuiner, que ja havia treballat abans en l'hostaleria, ha fet un curs accelerat de tapes, entrepans i paella.
Al seu costat, un restaurant gallec dels de sempre fa tot just quatre mesos que va passar a mans d'una família xinesa que, al seu torn, ja l'havia agafat en traspàs a un altre empresari xinès. I al mateix carrer però una mica més avall, un altre gallec fa uns mesos que també ha canviat d'accent. A la porta, però, manté les fotos de paelles i el reguitzell de tapes que, tot sigui dit, ja no són com les d'abans. Aquests tres restaurants comparteixen carrer amb les botigues de sabates i de roba que van ser l'avançada de la iniciativa empresarial xinesa al Poble-sec.
Més oferta gastronòmica
La població vinguda de la Xina a Barcelona s'ha multiplicat per set en els últims deu anys -prop de 14.400 persones en total, 25.000 al conjunt de la comarca del Barcelonès- i el sector de l'hostaleria ja ha desbancat el comerç en el rànquing de feines més habituals -la construcció encapçala la llista.
Però no és només una qüestió numèrica, també hi ha un component de diversificació de l'oferta. Si les primeres onades migratòries obrien restaurants de cuina pròpiament xinesa, ara el ventall s'ha ampliat i els nous establiments van des de woks fins als gallecs, passant també pels restaurants de menjar tradicional català.
"Cal buscar-se la vida, sobretot en temps de crisi i, per tant, és normal que les persones que vénen des de la Xina per trobar una situació econòmica millor, triïn l'opció que requereix menys inversió i que els garanteix una feina estable. Molts d'ells també han sortit mal parats de determinades operacions financeres que ara se'ls han girat en contra i necessiten tranquil·litat, estabilitzar-se", explica el president de la Unió d'Associacions Xineses de Catalunya, Chueng Lam.
Se suma, doncs, "el seu interès per establir-se i el d'una lleva d'hostalers autòctons fills de la postguerra que arriba a l'edat de jubilar-se sense un relleu generacional clar que vulgui fer-se càrrec del local", explica Gaietà Farràs, el president del Gremi de Restauració de Barcelona, que apunta que els empresaris xinesos no tendeixen a agremiar-se.
L'obertura d'un negoci propi és un tret força habitual entre les persones vingudes de la Xina i, de fet, destaca l'alta proporció d'afiliats al règim d'autònoms -el 30,6% mentre que per al conjunt de la població aquest percentatge és del 17,2%-. L'investigador d'Estudis de l'Àsia Oriental de la Universitat Pompeu Fabra Carles Brasó explica, en aquest sentit, que els xinesos "tendeixen a ser persones molt estalviadores i, quan veuen l'opció, es fan autònoms i tiren endavant les seves iniciatives".
El fet de disposar de diners en metàl·lic fruit de l'estalvi, però també dels préstecs entre familiars i amics, i els tradicionals regals de casament amb molts zeros, és un altre factor que afavoreix els traspassos. Que treballen moltes hores és un tòpic contrastat, però molts ho fan amb un objectiu més enllà de la supervivència: tornar al seu país i construir-s'hi una gran casa, com feien els indians quan tornaven a Catalunya, explica Brasó.
Xing Yang, Àngel darrere la barra
Es fa dir Àngel i atén els clients en un català perfecte, cosa que, com bé sap, el fa guanyar força punts a l'hora de caure en gràcia a bona part de la clientela. La gesta, no obstant, té truc. Tot i que en Xin Yang va néixer a la regió xinesa de Qingtian, v a arribar a Barcelona als vuit anys i, per tant, va cursar tota l'educació obligatòria des de segon d'EGB en català. Han passat uns quants anys des de llavors, concretament onze, i en fa dos que la seva família es va embarcar en un nou projecte: la gestió d'un dels bars tradicionals de la zona de Sant Antoni, l'Esterri, a la confluència entre els carrers Villarroel i Floridablanca.
Com a política empresarial, els seus pares, els propietaris del negoci, van optar per la via conservadora i han mantingut tant el tipus de carta -el cuiner contractat no és xinès-, com el nom i la decoració de l'establiment original. Per als clients de tota la vida, en aparença, el restaurant no ha canviat gens, encara que, com explica l'Àngel, en moments tan convulsos com els d'ara és complicat estabilitzar un negoci. I recorda que el mateix Esterri, abans que la seva família se'n fes càrrec, va passar per mans d'un propietari gallec, que no s'hi va estar més de quatre anys, i d'una família extremenya que, després d'un any, va passar el relleu.
Disposats a treballar de valent
"Un local com aquest és molt esclau, nosaltres som una família i ens hem organitzat amb un sistema de torns que, tot i que treballem moltes hores, ens fa el dia a dia més suportable; tot i això, has d'estar disposat a treballar de valent", apunta l'Àngel davant l'evidència que moltes famílies xineses han optat per aventures com la seva en plena crisi econòmica: "Només al nostre voltant, en sis mesos, hi ha cinc restaurants que han passat a famílies xineses". Com afronten els traspassos? En la majoria de casos els diners no els demanen al banc, sinó que se'ls deixen entre familiars per fer-se les coses més fàcils: quan uns s'estabilitzen poden ajudar la resta.
L'últim misteri, el del seu nom, també té una explicació. La seva professora a l'escola del barri de Sant Pere i Sant Pau de Tarragona, on es van instal·lar en un primer moment , tenia problemes per pronunciar el nom real i va proposar el d'Àngel. "A la meva mare li va semblar un nom molt bonic, i així ja estic del tot integrat", explica.
