Pobres i atrapats entre tres revolucions

Enviada especial a ras ajdir / (frontera de tunísia amb líbia)"Hem arribat fins aquí en camions de transport de sorra des de Misurata. Fa dos mesos que no ens paguen el sou i, després de quinze dies tancats al complex de l'empresa, ens han deixat aquí, però des d'ahir no tenim més notícies", lamentava un treballador de la construcció de Bangla Desh, que diumenge va poder sortir de Líbia per la frontera tunisiana. Amb uns tres-cents companys més, esperaven que aparegués algun responsable de l'ambaixada coreana, on l'empresari els havia adreçat, perquè el seu país no té representació diplomàtica a Tunísia.

Si Muammar al-Gaddafi ha quedat atrapat entre les revolucions de Tunísia i Egipte, els milers de treballadors estrangers que treballaven a Líbia estan igualment atrapats. Els egipcis, xinesos, turcs i tunisians que treballaven a la construcció o a la indústria del petroli (la majoria d'obrers libis són immigrants) no han tingut un rescat estel·lar com els anglesos, a qui el govern britànic va enviar forces armades especials per treure'ls del país. Els immigrants que feien les feines més dures per sous miserables arriben a la frontera amb Tunísia carregats amb maletes i mantes, després de penosos periples per una carretera plena de controls, on sovint els roben el poc que tenen. La majoria són egipcis, i ni el governs d'Egipte ni Tunísia, preocupats pels seus problemes interns, volen fer-se'n càrrec.

Uns quatre mil treballadors s'apilaven ahir davant la tanca d'entrada a Tunísia a Ras Ajdir, on l'exèrcit només els deixava passar amb comptagotes. Era l'escena que els esperava després d'haver fet a peu els deu últims quilòmetres de la carretera, on un control militar lleial a Gaddafi impedeix el pas dels vehicles. Davant les càmeres de televisió cridaven consignes contra el nou govern militar egipci, que ha pres el relleu a Mubàrak. "Un, dos, on són els militars egipcis?", era el crit unànime, mentre mostraven els seus passaports verds. Diumenge a la nit la tensió es va desbordar i els refugiats van assaltar els punts de directe de les televisions desplaçades a la frontera, quan algú va escampar que la cadena Al-Arabia només parlava de contrabandistes creuant el pas.

Els egipcis estan desemparats

"Demano al govern egipci que ajudi els nostres nens", reclamava ahir Nariman, una dona d'origen algerià que havia fugit de Trípoli amb el seu marit egipci i el seu fill d'un any i mig. "Aquí hi ha molts egipcis, els tunisians s'estan portant molt bé amb nosaltres, però això és massa per a ells: que ens enviïn vaixells grans i ens portin cap a casa", demanava, amb la força de la mare que sap que ha d'estar serena per protegir el fill. Explicava que havia trigat sis hores a fer els escassos cent quilòmetres fins a la frontera: "Hi havia controls cada dos quilòmetres, però no ens han fet mal; busquen egipcis joves, però quan veuen una família la deixen passar". Assegurava que no havia vist combats.

És impossible tenir xifres acurades del pas de gent per la frontera, però la font més fiable, la Mitja Lluna Roja tunisiana, parla de 55.000 persones, 15.000 dels quals són egipcis. Tenint en compte que els immigrants egipcis a Líbia són com a mínim un milió i que per la frontera d'Egipte, a l'est, només n'han passat 46.000, la gran pregunta és: on són tots aquest treballadors? També es tem pels tunisians, uns cent mil, dels quals només una desena part hauria tornat a casa. Hi ha motius de preocupació, tenint en compte que el règim de Gaddafi els ha responsabilitzat directament als uns i als altres d'haver importat a Líbia el moviment revolucionari.

En contrast amb l'abandonament dels treballadors de Bangla Desh, els xinesos estan molt més ben organitzats. Els últims dies, s'arrengleren en cues marcials i, de cinquanta en cinquanta, se'ls enduen autobusos amb destinació a l'aeroport de Tunis, per tornar a casa.

I en tota aquesta crisi, el govern tunisià, que diumenge intentava trampejar la reivindicació popular d'acabar de desmantellar el règim de Ben Ali amb la dimissió del primer ministre, és el gran desaparegut. El campament organitzat pels militars, l'únic amb presència de l'ONU, no acull més de tres mil persones. El poble, en canvi, ha donat tota una lliçó de solidaritat. A totes les ciutats, fins i tot les més pobres, la gent recull aliments i medicines per als refugiats. La gent que arriba s'instal·la als patis dels instituts, magatzems i albergs de joventut habilitats com a centres d'acollida. Metges voluntaris de la Mitja Lluna fan torns per garantir una presència permanent."Fem tot el que podem, però no tenim més capacitat: exigim al govern egipci que repatriï tota aquesta pobra gent, perquè nosaltres ja no donem l'abast", deia un jove doctor que es passa la jornada atenent gent amb lipotímia.