Publicitat
Publicitat

OBSERVATORI DE L'ÀFRICA

Política, a banda de caritat

La història de la família d'Osmail Moalim que ens explica des de Mogadiscio el periodista Mustafa Haji de l'agència AFP és força reveladora de la tragèdia que viuen aquests mesos milers de somalis. L'Osmail és originari d'un poblet situat en una de les regions del sud més castigades per la fam. Fa tres mesos tenia seixanta vaques, però els animals es van anar morint l'un darrere l'altre. Conscient que el mateix li podia passar a tota la família, l'Osmail va decidir emprendre una llarga caminada de tres dies fins a la capital. Durant el trajecte, dos dels quatre fills van morir de set i de gana i un tercer, el més petit -d'un any d'edat- va expirar a les portes de la ciutat. "No he pogut evitar-ho", explica l'Osmail amb llàgrimes als ulls mentre enterra el fill en una tomba cavada a la terra seca, enmig d'un descampat a prop de l'aeroport.

La tragèdia dels somalis representada en la vida de la gent corrent, com el cas de la família de l'Osmail, sembla que no s'acabarà mai. L'ONU diu aquests dies que la fam que afecta Somàlia i altres països de la regió i fa perillar la vida de 12 milions de persones, és la pitjor que s'ha viscut des de fa 19 anys. També les ONG alerten amb termes apocalíptics sobre aquesta nova crisi humana, i no falten les fotos de moribunds o les frases que volen cridar l'atenció i parlen del camp de refugiats de Dadaab, a la frontera somali, com "el més gran del món". Pel que sembla, s'ha de fer plorar i s'ha de fer servir el màrqueting per clamar humanitat i solidaritat. Perquè et facin cas els diaris i la televisió. Perquè arribin als agonitzants algunes engrunes dels països rics.

El fracàs de l'esperança

Del que no hi ha manera, però, és que aquests temes es tractin a les seccions polítiques i econòmiques -com el deute grec, per exemple-, ni que mobilitzin ministres i presidents amb la mateixa energia que els mobilitza el món de les finances, de la guerra o, fins i tot, de la democràcia, com ha passat recentment i per poc temps amb les revoltes àrabs.

Fa 19 anys, diu l'ONU. Almenys des de fa 19 anys, hi hauríem d'afegir si del que volem parlar és de la vida fràgil d'aquesta gent oblidada, en una regió sense cap projecte de futur per als seus pobladors. Algunes coses, però, han canviat des de fa 19 anys. El món occidental va voler demostrar aleshores que sortia victoriós de la Guerra Freda organitzant una gran missió humanitària a Somàlia, amb el nom de Tornar l'Esperança.

Fracassada aquella missió, es va passar de voler protegir els somalis a voler-nos protegir d'ells. Protegir els vaixells de pesca en una operació militar costosíssima (per què no s'ocupen els militars de fer arribar el menjar als famolencs?). I protegir-nos, esclar, del terrorisme potencial que hi pot haver entre els grups que proven de dictar la seva llei enmig de les ruïnes de l'Estat.

Fa uns dies, el setmanari The Nation explicava com a Mogadiscio, a prop de l'aeroport, hi ha una presó secreta de la CIA -una mena de Guantánamo- amb detinguts que porten en vols secrets des de diferents països de la regió. I que també, com ja s'està fent al Iemen, s'actua militarment amb atacs d'avions no tripulats, accions comando o atacs selectius amb míssils. De manera que a Somàlia no s'ha deixat d'estar-hi mai.

Fins i tot l'exèrcit espanyol hi entrena soldats. Un altre assumpte és la tragèdia de la família de l'Osmail i el que els pugui estar passant als seus compatriotes. Si no fos per les fotos que arriben o pel fet que som a l'estiu potser ni se'n parlaria.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT