Publicitat
Publicitat

ONADA DE CANVI

Primavera Àrab, segona part

Després de la caiguda de Ben Ali a Tunísia i de Mubàrak a Egipte, la Primavera Àrab s'havia empantanegat a Líbia, on la revolta del 17 de febrer va dividir l'exèrcit i va donar pas a una guerra que ha fet més de deu mil morts. Al març, la plaça de la Perla, on es reunien els manifestants de Bahrain, era escombrada per l'exèrcit amb el suport de tropes saudites. Al Iemen, la mobilització estudiantil s'enfonsava sense remei en la guerra civil. Poc després l'onada de canvi s'encomanava a Síria, però el règim de Baixar al-Assad responia a sang i foc. La repressió semblava invencible, mentre als carrers de Tunis i el Caire es vivien les dificultats de la transició. Els últims esdeveniments a Líbia han capgirat les coses: amb els rebels entrant ahir al búnquer de Gaddafi es va certificar una tercera victòria que podria donar forces a l'esperança del canvi.

Un tuit recollit aquests dies en un fòrum sobre les revoltes àrabs resumia el paper de l'exemple libi en aquesta primavera: "Gràcies, #tunísia, per haver encès el foc, gràcies, #egipte, per tirar-hi la gasolina, gràcies, #líbia, per mantenir viva la flama".

"En les opinions públiques hi haurà una injecció d'optimisme", preveu Bernabé López, catedràtic d'estudis àrabs de la Universitat Autònoma de Madrid. "Gaddafi no despertava simpaties entre la gent als països àrabs i els dubtes sobre el projecte polític dels rebels o el fet que l'OTAN hagi participat en la caiguda del règim no entenebreixen l'abast de la seva fi", apunta.

"Plaques tectòniques"

Eduard Soler, analista del Cidob, compara la Primavera Àrab amb "un moviment de plaques tectòniques: quan una es mou té repercussions arreu, i aquestes repercussions són imprevisibles". Soler destaca que la revolta líbia es va alçar contra un règim que preparava una successió hereditària "pervertint l'esperit de la república" (Gaddafi sobre el seu fill Saïf), com han fet els règims de Síria i el Iemen, els dos que enfronten també una forta contestació social.

En només set mesos els homes que durant dècades havien governat amb mà de ferro la meitat del nord d'Àfrica han sucumbit a l'onada de canvi. Algèria i el Marroc s'apressen a combinar el pal i la pastanaga per evitar que el perill s'encomani. Els dos analistes dubten, però, que la caiguda de Gaddafi pugui suposar a curt termini una revifalla dels moviments de protesta en aquests dos últims països, que fins ara no han pogut arribar a ser massius.

Síria. Tots els ulls posats sobre el règim de Baixar al-Assad

"El que està passant a Líbia significa molt per a nosaltres, vol dir que la Primavera Àrab està arribant, sense cap dubte, i que no hi ha cap problema que es pugui resoldre sense comptar amb la voluntat del poble", deia dilluns a l'agència Reuters Michel Kilo, una de les més destacades figures de l'oposició a Síria.

Amb Gaddafi fora de joc, augmentarà la pressió internacional sobre el règim de Baixar al-Assad, encara que això no s'ha de traduir necessàriament en una intervenció militar directa, que ningú vol. Ni les grans potències, que busquen la manera de sortir de l'Afganistan i de l'Iraq, en plena retallada de la despesa pública; ni tampoc els opositors, que sempre s'han mostrat contraris a una ingerència. Ho recordava ahir una de les cares de la revolta siriana, Louay Houssain: "Líbia pot donar una excusa per intervenir, però nosaltres rebutgem qualsevol acció militar a Síria".

"Si una cosa demostra Líbia per a l'oposició siriana és que el model egipci o tunisià és preferible al del cost del derrocament de Gaddafi", assenyala l'analista Eduard Soler. El Consell de Drets Humans de l'ONU va decidir ahir enviar una missió especial a Damasc per aconseguir proves de crims contra la humanitat.

Tunísia. La fi de l'amic de Ben Ali

La Tunísia post-Ben Ali, amb totes les dificultats d'un procés de transició democràtica, s'ha vist greument afectada per la guerra a la veïna Líbia. El país ja ha hagut d'acollir més de 900.000 refugiats i ha vist la seva economia devastada: un milió de tunisians treballaven a la Líbia petroliera, amb la qual hi havia una intensa relació comercial.

Els tunisians, però, han acollit amb un extraordinari exemple de solidaritat els refugiats, molts dels quals (txadians, sudanesos, somalis, ghanesos...) difícilment podran tornar als seus països d'origen i s'hauran de quedar a Tunísia fins que torni la calma a Líbia.

La fi de Gaddafi obre, doncs, una nova perspectiva que ajudarà a estabilitzar el país on va començar el terratrèmol del canvi. A més, el coronel havia estat un aliat del règim de Ben Ali fins als seus últims dies i era una font permanent d'inestabilitat i de suport a les forces reaccionàries en el petit país veí. Als carrers de moltes ciutats tunisianes es van viure celebracions diumenge, quan la fi del règim semblava imminent, mentre els germans de Bengasi festejaven, potser prematurament, la victòria.

Marroc i Algèria. Una altra resposta al malestar

Els règims del Marroc i Algèria han respost d'una altra manera al malestar social: repressió sobre les minories (sobretot joves) que es manifestaven, promeses de reforma i algunes millores socials per atenuar la revolta.

"A Algèria, l'oposició està poc arrelada i molt dividida, i no té un projecte clar. El govern, amb el mannà del petroli i del gas, ha aconseguit fins ara apaivagar la revolta", assenyala Bernabé López. "D'altra banda, sorprèn el silenci del Front Polisario davant la repressió a Líbia, i seria bo un comunicat que saludés la caiguda de Gaddafi, després que els serveis secrets i la premsa els acusessin de col·laborar amb el dictador", apunta l'expert.

López recorda un episodi que il·lustra molt bé com han canviat les coses en aquests mesos. Gaddafi va denunciar el 2009 els diaris marroquins Al-Jarida al-Oula, Al-Ahdath Al-Maghribia i Al-Massa per haver-lo titllat de dictador. I el jutge els va condemnar a una indemnització milionària, de la qual es va felicitar el primer ministre. Ara el Marroc ha estat un dels països àrabs que ha donat suport a la intervenció de l'OTAN contra Gaddafi.

Egipte. Banderes tricolors líbies i palestines a la plaça Tahrir

Les mostres d'alegria van omplir dilluns els voltants de l'ambaixada de Líbia al Caire, on desenes de manifestants feien guàrdia des de feia dies. Allà, un grup de diplomàtics desertors canviaven la bandera verda del règim de Gaddafi per la tricolor dels rebels, poques hores després que el govern egipci reconegués oficialment el Consell Nacional de Transició (CNT) libi com a interlocutor legítim.

Tothom es pregunta per què ha trigat tant el país del Nil a reconèixer els rebels libis, amb qui de fet treballen conjuntament des de fa mesos. "És per motius de seguretat i de prudència en matèria de fronteres", assegura Ziad Àkel, analista al prestigiós Centre d'Estudis Polítics i Estratègics Al-Ahram. "De totes maneres, Egipte ha facilitat durant aquests mesos el transport de persones, aliments i medicines per la frontera, situada a la zona controlada pels rebels", afegeix.

Així ho va confirmar dilluns el ministre d'Exteriors egipci, Mohamed Kamel Amr, en afirmar que des del març, quan va començar la guerra a Líbia, hi ha hagut "bones relacions" amb els rebels. Assegut al seu costat, el representant dels rebels libis a Egipte, Abdel Monem al-Huni, ho va ratificar, agraint a Egipte l'ajuda rebuda i emfatitzant l'estreta amistat entre l'exrais egipci Hosni Mubàrak i el coronel Gaddafi. D'altra banda, Al-Huni no va aclarir el futur de Gaddafi en cas de ser arrestat i va puntualitzar que "podria ser enviat al Tribunal Penal Internacional o ser jutjat a Líbia pels seus crims".

Sobre el possible efecte de la caiguda de Gaddafi, Àkel creu que no afectarà políticament el transcurs de la revolució egípcia, però assegura que sí que pot provocar un "augment de les protestes aquí i al món àrab contra el règim sirià i contra Israel". Protestes que d'altra banda són habituals als carrers del Caire, especialment després de la mort de sis soldats egipcis la setmana passada a mans de l'exèrcit hebreu.

Efectes econòmics

És precisament la relació amb Israel, i no amb Líbia, el que més preocupa als carrers i als despatxos oficials egipcis. Des de la caiguda de Mubàrak, l'11 de febrer, ciutadans i polítics de molts colors han expressat el seu desig de redefinir les condicions diplomàtiques amb Israel, i molts partits han anunciat que portaran al seu programa electoral -als comicis d'octubre- la invalidació del tractat de pau vigent entre els dos països des del 1979, conegut com a acords de Camp David.

No obstant això, les banderes de franges vermella, negra i verda, que representen el canvi a Líbia, han onejat juntament amb la palestina i la siriana en totes i cadascuna de les manifestacions de la simbòlica plaça Tahrir durant aquests últims mesos. D'altra banda, la societat civil ha estat molt activa enviant ajuda humanitària als seus veïns, amb qui s'identifiquen en el context de la Primavera Àrab.

Hi ha hagut, però, una cara molt amarga per a l'economia egípcia en la revolta a Líbia. Molts dels immigrants que hi treballaven, s'estima que un milió, han hagut de tornar al seu país, o han fugit per mar al sud d'Europa, mentre que d'altres es troben a hores d'ara enmig de la batalla de Trípoli. Aquests egipcis sostenien fins a quatre milions de persones indirectament. "Ha estat el pitjor per a Egipte d'aquesta situació", diu Ziad Àkel, "però els vincles econòmics entre els dos països tornaran a la normalitat un cop caigui Gaddafi i les comunicacions tornin a ser segures".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT