Publicitat
Publicitat

DE PUJOL A MAS: ELS REPTES DE CATALUNYA

L'expresident rememora amb l'ARA el punt de partida simbòlic dels seus 23 anys de govern

Pujol torna a la primera parada: Bellvitge

Pujol arriba cinc minuts abans. El xofer atura el cotxe i en baixen l'expresident, la seva cap de premsa i dos guardaespatlles. L'esperem davant el Mercat Vell de Bellvitge. Ferran Vives i Antonio Pachón ja fa uns minuts que recorden velles batalles. Vicente Jorge arriba un parell de minuts més tard. Pujol està d'esquena i no se n'adona. Li tapa els ulls. El president se sobresalta. "Ui! Qui ets?" I mentre s'ho pensa fa aquell soroll amb la gola tant pujolià. Durant una hora i mitja, Pujol farà de Pujol, saludant la gent que es trobarà pel carrer, recordant alguna anècdota del barri. "Ets la Meritxell!", proclama. Però no; les mans d'home que li tapen la cara són les d'un històric del barri que 30 anys enrere li va muntar unes quantes manifestacions en contra. Quan descobreix qui és, Pujol somriu, mig s'avergonyeix. Pensava que era Meritxell Borràs, diputada de CiU de l'Hospitalet. La majoria d'actes pel barri els fan plegats.

La confiança amb els tres líders veïnals és evident. Pujol és assidu a Bellvitge. Només arribar, treu un paperet amb les obres impulsades durant els 23 anys de govern. És una llista feta a raig, sense cap ordre: "El metro, la residència de la gent gran, els pisos tutelats...". Pujol va començar per Bellvitge.

El 1980 a Catalunya hi havia un 13% d'atur. La inflació s'enfilava al 20% i molts barris encara lluitaven per dignificar-se. El líder de CiU surt escollit president l'endemà del dia de Sant Jordi, a la segona volta, com ara Mas. Una sèrie de "problemes burocràtics" van endarrerir la presa de possessió al Palau de la Generalitat fins al 8 de maig. En un d'aquells dies d'activitat a l'ombra, sense poder signar res, el president electe demana al seu xofer que pari a Bellvitge.

Enfilem la rambla de la Marina. Antonio Pachón, Vicente Jorge i Ferran Vives comencen a xerrar pels descosits. "Hem hagut de lluitar molt, president!". "No li dic que no -li etziva Pujol-, però heu de reconèixer que el 1980 aquest barri estava millor que altres. Teniu un barri molt maco. Pachón, no et queixis per vici!". Un home surt d'un pis amb una tassa de vàter a les mans. La deixa a terra per descansar un moment, camí de la deixalleria. "Miri, president, aquí no parem!", diu Vicente Jorge. Bellvitge està en construcció constant. El 1980 el barri va tancar la lluita veïnal més dura: "No més blocs", deia el lema. El Tribunal Suprem va denegar l'últim recurs a una promotora per construir més pisos. Els veïns havien guanyat la guerra. "Llavors hi havia relat de barri i de país", explica Pujol. Hi ha un moment de guirigall, tots parlant alhora. Però el president, quan vol que se l'escolti, para en sec i hi torna: "Hi havia relat de barri i de país". "Aquesta gent -diu assenyalant els tres veïns- sabien el que volien". Fa una pausa. Implícitament ens està dient que els veïns van posar el relat de barri, però que el relat de país el va posar ell. "Anem cap a l'ermita, que agafarem fred".

Abril de 1980. Pujol sempre s'havia fixat en l'ermita de Bellvitge i va decidir passejar un moment pels voltants de la petita capella romànica de Santa Maria. Ben a prop, un grup d'homes jugava a petanca. Al cap d'una estona, un se li acosta. "Vostè és el president Pujol. Com va això?" I després de fer-la petar una mica, li diu: "Miri, nosaltres ja sabem que no es pot arreglar tot de cop. Només que cada any s'arreglés una de les coses, ja en tindríem prou. Ja veuríem que va de debò". "No tinguin por que ja ho farem", va respondre el futur president. I, uns anys després, el primer centre cívic el faria construir a Bellvitge.

Pujol recorda sovint la història dels jugadors de petanca que li van demanar que construís el país sense presses, però sense badar. L'elecció del lloc no va ser casual. Bellvitge, un símbol de la Catalunya més oblidada, va ser el primer viatge de Pujol. El president volia mesurar la feina que tenia pendent i va demanar, furtivament, al xofer, que l'hi portés. Trenta anys després, Pujol veu molts paral·lelismes entre la Catalunya que es va trobar i la que assumeix Artur Mas. "El país estava ensorrat. Al Baix Llobregat, per exemple, van tancar moltes empreses. Vam haver de començar de zero". Pujol observa: "Hi ha, però, una diferència; en aquells moments hi havia més il·lusió. Noto desànim en el país. La situació està malament. Tot no es podrà fer". I conclou: "Quan ets president has de dir: «Fins aquí». Has de complir, però has de ser raonable. Més val prometre una mica menys, però complir-ho". Camina unes passes. "Escolteu, anem cap allà, que agafarem fred". Un xofer el recull a ell i al seguici, i se' van .

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT