Què era la classe mitjana?
Fa vint-i-cinc anys, una de les experiències iniciàtiques de qualsevol català als Estats Units era passar-se una tarda sencera en un Borders, banyant-se entre quilòmetres de llibres i CDs, excitant-se abans d'hora pel cafè que s'estava a punt de prendre al bar de la botiga i vivint la il·lusió d'estar envoltat de la gent "culta, rica, lliure, desvetllada i feliç" del nord enllà que Espriu havia idealitzat. Per als nord-americans mateixos Borders va ser un impacte perquè va acostar l'oferta de cultura i l'entreteniment al mateix nivell dels restaurants de menjar ràpid o les tintoreries.
Aquesta setmana, Borders s'ha declarat en fallida i ha anunciat el tancament de 180 dels seus 600 establiments per poder-se reorganitzar. La cadena no ha sabut avançar-se a un món que troba que és un pal haver de girar el coll per llegir els lloms dels llibres als prestatges i que navega i compra des de casa. O potser va curt de temps i diners, i ja li està bé que li facin la vida més senzilla i més barata. I no és una tendència de gent jove, només. Cada dia veig més e-books al metro en mans d' e-lectors de totes les edats. La fallida de Borders és una notícia símbol: no cau una empresa de tota la vida, sinó un gegant que havia fet marca en una sola generació. La capacitat transformadora d'internet sumada a una crisi econòmica de llarga durada, està accelerant el curs dels esdeveniments en totes direccions, com bé estan comprovant els dictadors del món àrab.
Es desdibuixa el futur per al qual vam ser preparats i això augmenta la incertesa i justifica la preocupació pel manteniment del que consideràvem drets lligats al benestar. Governs de tot el món s'afanyen a fer els deures del rigor pressupostari i cap partida és intocable, per por al càstig dels mercats. Fins i tot en un país tan poc procliu a les seguretats socials com els Estats Units, aquesta setmana hem tingut la nostra petita revolta popular. Funcionaris de Wisconsin han ocupat el Capitoli de l'Estat, a Madison, en protesta pel nou pressupost que destinarà fins a un 7% del seu sou a pagar la seva cobertura sanitària i el seu pla de pensions. Els mestres s'han declarat en vaga. Noam Chomsky ho ha saludat com "una revolta democràtica" però el governador ha contestat que tornin a casa i es facin a la idea que l'Estat està en fallida. És la darrera tendència en comunicació de crisi (Barça i Generalitat, sense anar més lluny): avisar que no hi ha diners per pagar les nòmines.
El socialista Obama està igual. Dimarts va proclamar: "Ja no farem anar més la targeta de crèdit". Acaba de presentar uns pressupostos que redueixen centenars de programes socials. Una periodista li va preguntar: "Vostè va començar com a organitzador comunitari. Com pot fer aquestes rebaixes en època de recessió?" I Obama: "Sento el dolor de la gent. És frustrant, però la meva feina és que ens concentrem en el llarg termini, etc., etc., etc." Cada cop que sento un polític parlar de "classe mitjana" me l'escolto atentament perquè al pas que van desapareixent les velles categories, això de la classe mitjana ja sembla una espècie en vies d'extinció.
Una batalla econòmica difícil
Encara no fa dues setmanes, Obama en va parlar als empresaris: "Si us estem ajudant a exportar més perquè pugueu competir, els beneficis no se'ls poden quedar només els de dalt. Haurien de ser compartits pels treballadors americans. No podem tornar a aquell tipus d'economia i de cultura d'abans de la recessió en què el creixement no es va traduir en salaris i oportunitats per a la classe mitjana. Quan contracteu treballadors, sabeu que mes gent treballant vol dir mes vendes, augment de la demanda i beneficis més alts per a les vostres empreses". Sonava lògic. Però mai un discurs del president havia generat tan pocs aplaudiments entre l'auditori. Si torna a parlar de classe mitjana ja els avisaré.
