Què hem de fer amb la ultradreta?
Les crisis econòmiques generen molts dubtes i la necessitat imperiosa, en moments d'incertesa, de trobar culpables. A Europa ja fa uns anys que proliferen diversos grups polítics d'ultradreta que, malgrat tot, són tolerats amb l'argument que no aconseguiran mai un percentatge de suport electoral que pugui ser alarmant. Les víctimes d'aquests grups acostumen a ser els immigrants, les persones de religió diferent. El fet preocupa, perquè el passat ens diu que aquests percentatges modestos poden ser algun dia majoritaris. Però avui els ciutadans estan més formats i els partits polítics ja instal·lats consideren que la racionalitat guanyarà sempre la partida, tot i que sabem que no sempre ha estat així. Les eleccions municipals permetran saber si el fenomen de la ultradreta pot quallar, amb la Plataforma per Catalunya (PxC) de Josep Anglada. Un dels debats polítics, precisament, dels últims anys s'ha centrat en si era convenient o no facilitar la representació d'aquests partits xenòfobs en les institucions.
Al conjunt d'Espanya el debat s'havia centrat en el PP, partit que ha acabat aglutinant molts sectors ideològics diferents i que José María Aznar va saber cohesionar com una força competitiva, alternativa al PSOE per governar. Però aquesta pluralitat que tot partit necessita incorporar si vol suports electorals que puguin facilitar una clara victòria per governar pot esdevenir molt perjudicial. En el cas del PP, la seva ultradreta, molt activa, pot incomodar sectors més moderats, que no es mouen tant per imperatius ideològics com per motius socioeconòmics i pragmàtics. Aquesta ultradreta del PP, a més, pot mobilitzar una important part de l'electorat socialista que té entre els seus objectius vitals, lluny a vegades del càlcul racional, impedir les victòries del PP.
I la resta dels ciutadans, com queden? Aquest duel, que incentiva un petit nucli del PP, molt influent i que s'alimenta de determinats mitjans de comunicació, perjudica i molt el conjunt de la societat espanyola, amb menys oferta política que la catalana. Tot acaba sent una gran bronca entre els dos partits, una gran baralla per qualsevol cosa, sigui prioritària o no, com està passant en la qüestió de la legalització de les llistes electorals de l'esquerra abertzale.
El moment de mesurar la maduresa ciutadana
El que molts experts havien dit sempre és que era un gran valor que a Espanya el PP tingués dintre seu moltes famílies ideològiques, des del franquisme ideològic als liberals més descarnats, passant per sectaris de tot tipus. L'argument era que el PP és un gran partit democràtic. Però potser ha arribat el moment de saber quin suport té cadascuna, de saber quin grau de maduresa té la ciutadania espanyola. Seria bo per al mateix PP, perquè podria atreure ciutadans que aposten per un determinant model econòmic, que volen un cert liberalisme modern, capaç de connectar amb el nacionalisme català i basc. A Catalunya aquest hipotètic PP tindria més èxit que l'actual, perquè és cert que hi ha un electorat que no veu amb bons ulls els socialistes, que volen implicar-se amb la sort del conjunt de l'Estat, però que no poden amb el PP. Sigui Mariano Rajoy, encara que potser és ja massa tard per confiar en les seves capacitats, o un altre dirigent en el futur, el PP hauria d'alliberar-se de la seva ultradreta i que aquesta, si és valenta, demani el vot directament sense intermediaris.
