Publicitat
Publicitat

Roberto Saviano: "Al manual del narcotraficant, el primer destí és Barcelona"

Perfil La vida de Roberto Saviano (Nàpols, 1979) és com una novel·la negra i la seva obra, a la cruïlla entre el periodisme i la narrativa, és un referent en la lluita contra la Cosa Nostra. El seu últim llibre, Escapa't amb mi (Anagrama-Empúries), ha sortit dels monòlegs del programa televisiu Vieni via con me, un exitàs d'audiència. Viu protegit per catorze guardaespatlles, però no pot canviar d'identitat sense renunciar a escriure. I això no ho farà.

L'era Berlusconi ha estat la del periodisme que vostè defineix com "la màquina del fang"?

Sí. Absolutament, sí. Sota l'era Berlusconi, la màquina del fang ha esdevingut sistema. Qualsevol que s'hi posa en contra sap amb certesa que la seva pròpia vida privada sortirà a la llum. Si algú et fa una foto assegut al bany i la difon, ja tothom et veurà sempre amb aquesta imatge. La idea que hi ha al darrere d'això és que tots tenim les mans brutes, tots som iguals.

Canviarà res ara que ja no hi és Ber lusconi?

No ho sé. El periodisme italià s'ha acostumat a fer servir el gossip . Tant se val si destrueixen vides: fa vendre diaris. I el món al voltant de Berlusconi segueix controlant la situació. De fet, però, és el periodisme mundial el que està malalt.

El govern de Monti ha minimitzat els ajuts a la premsa. Es calcula que el 2012 desapareixeran 100 diaris a Itàlia.

Molta premsa viu només dels fons estatals, no del públic, del mercat.

I què passarà amb l'altra màquina, la màquina del crim?

Amb Berlusconi, per una banda hi ha hagut un ministeri de l'Interior que ha fotut canya amb les detencions. Però, per l'altra, la gestió de l'assumpte de la màfia ha estat terrible. Nicola Cosentino, subsecretari d'estat d'Economia, ha estat detingut per camorrista, i hi ha hagut molts més lligams, molts, molts, molts.

Què farà el nou govern?

No és un govern que hagi derrotat Berlusconi. Ha estat posat des de fora. Les idees que han de substituir Berlusconi, el projecte polític que l'ha de rellevar, encara no existeix. El de Mario Monti és un govern d'emergència.

La UE ha forçat la caiguda de Berlusconi. Pot fer res també per acabar amb les màfies?

Sí. Si no són vistes com un problema europeu, la batalla és perdrà. Cal construir lleis diferents, lleis que tots els països comparteixin. Avui això no passa, cada país té les seves. O Europa s'agafa el problema de cara o... A poc a poc es fan cosetes, alguna comissió, però vaja... El tema és econòmic, de circulació del diner, de blanqueig del diner. No es pot delegar tota la feina en la policia. La policia fa el 50% de la feina.

Hi ha fiscals anticorrupció.

No tenen prou instruments, no se'n surten. És molt difícil seguir la pista del diner, de les inversions.

Ara farà vint anys de l'assassinat de Giovanni Falcone. Què ha canviat?

Ha canviat tot, però el mètode de Falcone continua sent el mètode guanyador: comptar els diners, seguir-los, entendre com caminen, on van, qui els toca. Creuar la informació, no creure mai una sola informació, buscar més traces, utilitzar col·laboradors de la justícia -l'anella dèbil de les organitzacions criminals- i arribar a la política només quan es tenen proves concretes, o altrament els polítics es tornen en contra teu amb el discurs que els ataques políticament. Per tot això va ser mort Falcone: anava pel bon camí.

Com ha canviat la Cosa Nostra en aquests vint anys?

S'ha internacionalitzat, la part financera és més forta, s'han obert a molts àmbits nous de negoci: la distribució de benzina, els supermercats, el mercat hortofructícola... Són arreu: a Europa, a Amèrica, a l'Àfrica (Nigèria), a Grècia... Però l'organització, el cor de l'estructura, segueix sent el mateix.

També són a Barcelona, però no sembla que preocupi gaire.

Sí, a Barcelona, València, Madrid, Andalusia... No hi ha prou consciència d'aquesta presència perquè aquí no hi ha crims de sang. Els diaris expliquen coses, la policia fa la feina, però no és vist com un perill personal ni com un problema social. No hi ha morts. Ara bé, si algú es vol iniciar en el narcotràfic, el primer lloc on ha d'anar és Barcelona. Al primer paràgraf, a la primera línia del manual per convertir-se en narcotraficant, hi diu: "Anar a Barcelona".

Potser per això, com explica al llibre, la salutació ritual per iniciar un nou afiliat a la 'Ndrangheta és buon vespero ; en català: bon vespre .

No ho sabia!

Durant la Guerra Civil existia una tercera Espanya, minoritària, que no era ni feixista ni revolucionària. Existeix una tercera Itàlia?

Sí, però la tercera és més nombrosa que la segona. És la famosa majoria silenciosa, la Itàlia que treballa, que estalvia, que no està corrompuda. No ha cregut mai en el comunisme però sempre ha tingut por de la dreta berlusconiana. Jo m'adreço sobretot a aquesta gent. És una part del país que fa voluntariat, sovint en ambients d'Església. No surt als diaris. No és la del business, ni l'exfeixista, ni la d'esquerra.

Però algú va votar Berlusconi?

Sí. Berlusconi era habilíssim recollint el consens. L'esquerra estava trencada i impresentable, sovint tan corrupta com la dreta. Molts pensen que quan Berlusconi feia bromes de mal gust, quan feia el pallasso enmig dels líders mundials, improvisava. No. Ell sabia que si feia el senyal de les banyes sortiria a tots els diaris del món i el seu missatge subliminal als italians era: mentre ells us demanen sacrificis, no fan res. El que heu de fer és el que faig jo: passeu-vos-ho bé!

Vostè no s'ho ha passat exactament bé. Se sent sol?

Sí, però la meva és una solitud sorollosa. Tinc molts lectors i moltes persones que em segueixen, tinc molts vigilants que em protegeixen, però després haig de tancar-me en una habitació. Aquesta és la meva esquizofrènia. És com un bipolarisme.

Al llibre explica la història de la Mina i el Piero, que veuen en el present l'única autèntica eternitat. Vostè també? Ha pensat mai a canviar d'identitat, de vida?

Sempre. Ara ho he fet a Amèrica, per sis mesos. I sí, ha anat bé. Però només ho puc fer sota la condició de no ser jo, i això és complicat. No vull renunciar a la meva feina. Potser és ambició, no ho sé. Podria canviar de vida només si deixés d'escriure, si anés a fer de fuster a Nova Zelanda. Sí que podria marxar, però pensar que no pots tornar mai a ser tu, que no pots tornar a Itàlia...

Vostè és un patriota.

M'agrada la definició de patriota. Estimo molt el sud d'Itàlia. Al llibre he volgut fer un homenatge als 150 anys de la unitat, a Mazzini, a la seva idea d'una sola Itàlia, lliure i republicana. Em costaria no poder tornar mai.

A la història de la Mina i el Piero, cita Tolstoi: "No es pot eixugar l'aigua amb l'aigua, no es pot apagar el foc amb el foc i, per tant, no es pot combatre el mal amb el mal". Vostè ho fa amb la paraula.

La paraula és una manera de fer arribar històries a persones amb l'ambició que, un cop els entrin al cor, ja no en surtin. Com la història d'amor de la Mina i el Piero, per la qual m'han acusat d'apologia de l'eutanàsia. Sempre m'he preguntat quines són les proves per demostrar l'existència de l'amor. En el seu cas he vist la prova, no perquè la Mina hagi estat sempre al costat del Piero malalt. Això hauria estat sacrifici i abnegació. No; van seguir junts feliços, alegres, irònics, resistents fins al final.

Seguirà amb la paraula televisiva?

El programa ja no existeix. El món berlusconià continua manant. Hi ha un projecte de tornar a fer el programa al Canale 7, però ja veurem. Sobretot escriuré, aquests últims temps he escrit molt i vull seguir fent-ho.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT