Publicitat
Publicitat

Rosa Regàs: "M'irrita el poc cas que fa la gent de la violència a les dones"

Energia Quan s'hi posa, és tot vehemència i passió. Rosa Regàs (Barcelona, 1933), guanyadora, entre d'altres, dels premis Nadal i Planeta, presenta 'La desgràcia de ser dona' (Ara Llibres), en què parla de l'efecte pervers del masclisme en la nostra societat

Que em perdoni la Regàs per formular-ho en aquests termes, però malgrat que té una edat, conserva un aire i una energia de joventut envejables, sobretot quan un tema l'apassiona. És contundent argumentant, però també tendra; parla molt, però quan no sap alguna cosa, escolta.

Al llibre dius que la situació de la dona és un dels grans problemes de l'actualitat.

És un problema gravíssim i el que m'irrita profundament és el poc cas que en fa la gent! El dia 15 d'aquest mes hi havia hagut a Catalunya quatre dones mortes en mans de les seves parelles [a la llista s'hi ha afegit, de moment, una cinquena víctima]. No ha passat res; ningú del Govern han anat a cap enterrament. Imagina't que haguessin estat quatre morts d'ETA: saps com estaria aquest país? Ningú va fer cap cas de les 60 dones mortes l'any passat! Això que és?

Els homes no són els únics que reben al teu llibre.

Hi ha dones a les quals aquest llibre els sembla inútil: diuen que a elles no els ha passat mai res. És una falta de solidaritat tan gran! I després hi ha les que diuen que la seva realització és aconseguir el benestar de la família i del marit. Què té a veure una cosa amb l'altra? Què passa, que les dones que lluiten per tenir la seva pròpia llibertat no poden contribuir a la felicitat de la seva família?

Tornem a tenir una vicepresidenta, Soraya Saénz de Santamaría.

Fent zàping vaig veure una tertúlia en què uns membres del PP deien que estaven encantats amb la Soraya i que estava molt bé que ocupés aquest càrrec, perquè Rajoy havia estat una persona d'una gran generositat que l'havia premiat. O sigui, que no podien reconèixer que la tia s'ho ha currat i que val! La dona, si no és per la generositat d'un home, no pot arribar a aquest lloc.

Dius que la clau és la llibertat econòmica.

És bàsica, perquè només amb aquesta llibertat tu pots ser una igual a casa teva. És l'única manera d'exigir que col·laboreu com a iguals en les coses de la família, com l'educació dels fills… Tu no pots exigir al teu marit que vagi a buscar les criatures si et passes tot el dia a casa.

El masclisme és una cosa tan perversa i sovint tan subtil que un ni s'adona que és masclista. Un, i una.

Quan una dona es posa a treballar té sentit de culpa perquè està educada per ser l'àngel de la llar. Però no pot ser-ho perquè ha de treballar vuit hores a fora i no té temps. I el sentit de culpa només el tenen les dones. Els homes no el tenen. La dona té sentit de culpa per molt bé que ho faci, l'hi han ficat a dins de l'ADN. És a dins de la cultura, de la societat.

I a l'home, ¿què li passa?

També és una víctima del masclisme. Un home no pot plorar, no pot cometre una errada, no pot no funcionar al llit… Ho viu amb una angoixa terrible perquè ja no és l'home protector… Per què? Que plori tranquil·lament i que canviï els bolquers dels seus fills i veurà que les coses no són com li han explicat!

Vas tenir la típica vida de casada, però aviat vas començar a trencar esquemes, oi?

Recordo la primera vegada que vaig anar a dinar a casa de la sogra. Va dur una sopera, me la va posar al davant i em va dir: "Serveix el teu home". I jo vaig dir: "Què passa, que és manc?"

No devia ser fàcil ser una dona inquieta en aquella època.

Em va costar molt. El que ens passa a les dones és que no partim de zero: estem sota zero i fins que no arribem a zero passa molt de temps! Vaig trigar molt a ser capaç d'anar a la universitat. Vaig fer cua per matricular-m'hi i no em vaig atrevir a fer-ho, vaig esperar tot un any a tornar-hi! No hi havia cap dona casada que ho fes i no m'atrevia a dir-ho al meu marit. Però hi ha una cosa que t'ajuda molt: la transgressió no té tornada. Quan ho fas, ja està fet, és un camí que tens fet per a tota la vida.

I a la universitat et vas convertir en "la dona casada".

Sí, però em va deixar d'importar. De seguida vaig conèixer altra gent, altres maneres de pensar, el compromís polític…! Vaig començar a conèixer el que era el món. Abans, plorava d'avorriment. I després em vaig posar a treballar, amb gran escàndol per a la meva família política. "No podem tenir una nora normal?", em deien. "No penso renunciar a res", vaig dir al meu marit. Només tinc una vida!

I aquesta actitud ha tingut més conseqüències positives que negatives a la teva vida?

Sí. He viscut una vida amb la qual estic d'acord. He rebut molts cops, però no m'importa perquè ja ho sabia i he estat una persona feliç perquè he estat d'acord, gairebé sempre, amb el que feia. Has de tenir una mica de coratge. La covardia ho mata tot perquè et fa fer coses que van en contra del que penses que has de fer.

Al final de tot plegat, una nota positiva.

Ningú no se n'adona, però el que està passant arreu el món és una revolució, que apunta al cor mateix de la societat masclista. No matem a ningú, no fem mal a ningú, es tracta d'una revolució incruenta. De mica en mica, com sempre, anirem avançant.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT