Rosana Arbelo Rosana: "Vull passar per la vida sense enganyar a ningú"

Abraça, toca, riu en veu alta, s'emociona, bromeja. Ens veiem al vespre i es confessa esgotada, però ningú no ho diria: parlar de la música, comunicar-se, l'activa. Sempre que hi parlo penso que transmet fragilitat i fortalesa a parts iguals: ben mirat, és com una de les seves cançons.

Disc nou. Malgrat el temps que fa que ets en la música encara deu haver-hi vertigen, oi?

Saps què passa? No em plantejo mai el que passarà. De veritat. Deu ser perquè hi vaig entrar amb el permís de la gent i espero sortir-ne de la mateixa manera. A més, des de fa molt de temps per a mi la música s'ha convertit en una excusa per quedar amb la gent en directe.

Si no t'hagués vist en concert, diria que ho dius per dir.

És que és així: sóc una enamorada de la gent. I quan dic "la gent" no parlo només de la gent a qui li agrada el que faig, parlo també de la gent a qui no li agrada: m'agrada la gent, no ho puc evitar.

Quin paper ocupa la música en aquest discurs?

Crec que la música és la que ha d'encendre les coses. No parlo de la meva música, dic que les emocions s'encenen així: quan un es troba malament busca una balada per sentir-se pitjor, quan està bé busca un tema per divertir-se… De vegades no recordem on érem fa cinc anys, però sentim una cançó i recordem perfectament on érem, amb qui i quina hora era! Tant de bo una cançó arreglés el món. Que la faci algú ja!

I a tu de què et serveix fer música?

Cada cop que faig un àlbum em quedo amb la mateixa sensació: imagina't que hi ha un lloc on tot el món sencer et pot veure; doncs jo sóc allà, despullada, dient: "Això és el que hi ha, tretze bocins de les meves veritats particulars que humilment vinc a compartir amb qui ho vulgui".

I després de despullar-te, les cançons arriben a la gent i cadascú en fa la seva pròpia interpretació…

La finalitat d'una cançó és ser compartida, com gairebé totes les coses maques de la vida, i en aquest moment en què la comparteixes deixa de ser teva per ser de tothom. Haig de compartir, haig de cantar les cançons que faig perquè em cremen. Sovint truco per telèfon a la meva gent i els dic: "Escolta'm, que et canto una cançó". I ells "Però si sóc al súper!" I jo insisteixo: "Escolta'm".

I totes les cançons que fas que no acaben en un disc, on són?

Són per allà. Sempre parteixo de la premissa que vull passar per la vida sense enganyar a ningú. Quan estic cantant un cançó que vaig fer fa cinc anys, té a veure amb fa cinc anys! Tampoc em posaria unes sabates de fa cinc anys; o perquè estan trencades, o perquè no em ve de gust, o perquè el meu gust ha canviat.

Parlem del disc: has dit que hi has fet experiments.

L'experiment és molt senzill: fins ara sempre havia fet els discos com a elements per escoltar, tranquils, en què s'explicava una història, i després feia el directe, més elèctric, més enèrgic. El que he fet ara és afegir aquell so del directe al disc.

Els teus discos solen ser una dosi d'optimisme concentrat, però trobo que aquest ho és encara més.

És una declaració de principis. Aquest sóc jo, del tot. Hi ha dies que et lleves i et dius a tu mateixa: per què? A impossible li sobren dues lletres! Per què el món no és de tots? Per què el segle XXI continua entestat a funcionar com funciona, si la realitat demostra que no funciona? El primer tema parla d'això.

Tu componies però no cantaves en públic. Per què un bon dia vas decidir cantar les teves cançons?

Va ser sense voler! Mai havia tingut previst cantar! Quan em van regalar la meva primera guitarra, amb cinc anys, vaig descobrir que em dedicaria a la música. Però vaig pensar, per la meva timidesa, que seria des de l'altra banda.

I què va passar?

Que vaig descobrir que la timidesa no es porta gens malament amb estimar l'ésser humà i quan aconsegueixes que la gent somrigui, que se senti capaç de sortir al carrer i dir "Què?", quan veus que ets capaç de fer això, la timidesa desapareix. Però mira com era: El talismán el vaig compondre pensant en Ana Belén, però mai l'hi vaig enviar perquè em feia vergonya.

Al teu primer concert devies estar morta de por, no?

No, perquè jo sempre he tingut la sensació que canto des de la sala d'estar de casa meva. Ara la sala és una mica més gran!

L'èxit del Lunas rotas et devia agafar completament desprevinguda.

Ara, vist amb el temps, sí, però en aquell moment no. Quan els periodistes em preguntaven si em semblava normal aquell èxit, jo deia que sí. Devien pensar que era una prepotent! Però no: el que passava era que mai havia fet un disc ni coneixia aquell món, no en tenia cap experiència. Pensava que allò era normal, que feies un disc i el venies molt.

Què és el millor que t'ha passat mai amb una cançó teva?

Una vegada els pares d'un nen autista em van dir que quan sonava la meva música el nen es comunicava amb ells. I jo vaig pensar: "Ara sé per què em dedico a això".