Publicitat
Publicitat

ELECCIONS ESPANYOLES

El PP tritura el PSOE i manarà en solitari; els grans neguits del president seran els mercats i el desafiament basc i català

Rajoy tindrà mans lliures i dues pedres a la sabata

Mariano Rajoy serà el nou president del govern d'Espanya amb una inapel·lable majoria absoluta. Es completa així un cicle electoral que en qüestió de pocs anys ha concentrat gairebé tot el poder territorial espanyol en mans del Partit Popular. S'ha produït l'esperat tsunami blau, amb xifres de rècord. Un èxit atribuïble en part a la crisi, al gir conservador del cos electoral i, també, a l'inèdit esfondrament del PSOE, anorreat pràcticament a tot arreu (només ha guanyat pels pèls a Barcelona, i també a Sevilla, on Alfonso Guerra era cap de llista). En aquest context, la derrota del PSC a Catalunya compromet seriosament la lluita de Carme Chacón pel lideratge socialista, que ahir a la nit va quedar orfe.

Per al socialisme espanyol i català, aquest serà un viacrucis llarg. De moment, tot el protagonisme és per a Rajoy, que, si bé no s'ha de preocupar per l'oposició domèstica (ni la del PSOE ni la de l'ala dura del seu partit), té al davant un desafiament de magnituds bíbliques: restablir la confiança dels mercats financers i emprendre la lluita contra l'atur, dos problemes que s'alimenten mútuament i que exigeixen mesures urgents i complicades.

Sense oposició articulada, amb un amplíssim aval electoral (que esmicola el millor registre d'Aznar) i amb la complicitat de les elits econòmiques i financeres, Rajoy té les mans lliures per tirar endavant un programa electoral que, atès el mutisme precedent, és segur que contindrà tisorades diverses i una profunda reforma laboral. En paral·lel, el nou president espanyol haurà de buscar l'aval del directori europeu a la seva política i fer front a la pressió dels mercats, que no han descansat ni tan sols durant els últimes dies de la campanya electoral.

Les dues excepcions

Però la dimensió de la victòria popular no pot camuflar la vigència -fins i tot el reforçament- de la diferència basca i catalana. A Euskadi, el PP tot just és la quarta força, mentre que la victòria la comparteixen Amaiur i el PNB, dues formacions que aposten clarament per superar l'actual marc constitucional. I pel que fa a Catalunya, el temut tsunami blau s'ha vist aturat per enèsima vegada, gràcies a un resultat inèdit. Val la pena que ens hi aturem.

CiU ha aconseguit una fita històrica per al nacionalisme català: guanyar unes eleccions generals a Catalunya. Ho ha fet amb un augment molt notable (de 10 a 16 escons), tot i el desgast del govern d'Artur Mas, i aguantant el pressing d'un PP que, finalment, no ha estat tan fort com preveien les enquestes. Els populars catalans no han arribat al sostre marcat per Josep Piqué ara fa 11 anys. En el context d'un tsunami, el seu resultat es pot considerar discret. I la freda celebració d'ahir a la nit al carrer Urgell n'és la millor prova.

Per què ha guanyat CiU les eleccions? Possiblement, per una barreja de factors: pel cicle positiu en què es troben els convergents, per l'insospitat ensorrament del PSC i sobretot per la por a una onada del PP que totes les enquestes van pronosticar i que pot haver mobilitzat vots a última hora.

CiU ha estat la primera força, però a més els partits de matriu catalanista són els clars triomfadors de les eleccions, i tenint en compte la composició del Parlament català, podem establir que l'excepció catalana es manté plenament vigent. Una altra cosa és si aquesta excepció es traduirà en un full de ruta destinat a superar el marc autonòmic actual, si més no pel que fa al finançament.

El 'lobi' del concert econòmic

Si aprofundim en l'aritmètica, resulta que els partits que defensen el concert econòmic (CiU + ERC + ICV), que ja fan majoria al Parlament, passen de 15 a 21 escons, mentre que el bloc contrari (PSC + PP) passa de 33 a 26. Ara li toca al president Artur Mas decidir si opta per la via de la reivindicació, o es dedica a contemporitzar, mantenint la seva aliança tàcita amb el PP al Parlament.

I això, resoldre aquest dilema, és el que exigirà a partir d'avui mateix Oriol Junqueras, que amb el resultat d'ahir (amb coitus interruptus inclòs) ha aconseguit reforçar el seu lideratge dins d'ERC. Si bé els republicans no han crescut, la veritat és que qualsevol dels seus dirigents temia, no fa pas gaire, que el partit quedés fora del Congrés. Ara, amb els seus 3 diputats a Madrid (pendents del recompte definitiu de Girona), podran presentar-se com l'única opció que pot evitar que CiU quedi en mans del PP.

Però CiU ha de mesurar bé cap on s'encamina i amb qui. Amb el suport del PP, Artur Mas té més marge per aplicar la seva política d'austeritat. I, d'altra banda, l'exigència del concert econòmic pot provocar un xoc de trens, perquè Rajoy no només té majoria absoluta, sinó que, segons sembla, pretén orientar la seva política autonòmica en sentit contrari, és a dir, amb gasiveria financera i recentralitzant tot el que es pugui, ja sigui per principis o per les exigències derivades de la crisi econòmica.

De la línia política que adopti CiU (en la qual tindrà molt a dir Duran i Lleida, molt reforçat pel resultat d'ahir) en dependrà el to i el ritme de la política catalana el 2012.

La debacle del PSOE

Els resultats d'ahir també suposen un clar gir a la dreta, tant a Catalunya com al conjunt de l'Estat. Entre CiU i PP passen de 18 a 27 diputats, mentre que, a la banda esquerra, Iniciativa per Catalunya només recull una petita part del vot que perd el PSC. Al conjunt de l'Estat passa el mateix, però a l'engròs: el PSOE, amb 110 escons, cau en els registres més baixos des de la mort de Franco. És un daltabaix sense precedents i sense matisos, que exigirà una renovació total de discurs i de direcció. Si algú dins l'actual direcció del PSOE volia recollir l'herència del zapaterisme, val més que canviï d'idea.

Aquest gir és conseqüència, sobretot, de la deserció massiva dels votants socialistes. Amb una participació similar a la del 2008, el PP només ha guanyat 400.000 vots, mentre que el PSOE n'ha perdut... gairebé cinc milions! És una derrota històrica, a la qual només es pot respondre amb un congrés extraordinari, com ahir ja va anunciar un apesarat Alfredo Pérez Rubalcaba.

Tot i la granítica majoria popular, el nou Congrés dels Diputats estarà més fragmentat que mai, amb 13 formacions polítiques, entre les quals cal destacar l'únic diputat de Compromís, que per primer cop portarà a Madrid la veu del valencianisme polític. Però els grans animadors de l'hemicicle seran, previsiblement, els 7 diputats del nou grup d'Amaiur, i els 5 d'Unió Progrés i Democràcia (4 més que el 2008), amb la temperamental Rosa Díez al capdavant.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT