El cafè per a tothom ha acabat aigualint un sistema competencial simètric que no totes les comunitats estaven preparades -ni disposades- a assumir. Ha estat en un moment d'adversitats econòmiques derivades de la caiguda dels ingressos quan han quedat al descobert les deficiències del finançament de les autonomies. En època de vaques grasses, les carències s'han dissimulat, però la situació ha arribat a un punt insostenible per a uns territoris que aguanten el pes de l'estat del benestar. Algunes comunitats del PP sense tradició històrica d'autogovern, per recomanació de la FAES -amb alguna complicitat al PSOE-, aprofiten el context per plantejar com a possible solució el retorn de competències a l'Estat per alliberar pes financer. És a dir, la recentralització, precisament l'opció que més talla les ales a la voluntat d'autogovern catalana.
Una crisi que ha fet baixar en picat els ingressos, un model de finançament que ha maltractat històricament algunes comunitats i uns territoris que han disparat la despesa a mesura que han assumit les competències de Sanitat, Serveis Socials i Educació, més necessàries que mai en temps de recessió. Aquests són els tres elements claus per comprendre per què esclata precisament ara la insostenibilitat del sistema.
Un creixement frenat
Especialment greu és la situació en comunitats com Catalunya, el territori que ha patit més el desajust del finançament autonòmic. A part de la crisi economicofinancera i del dèficit públic, les arques catalanes es ressenten d'un dèficit fiscal de dimensions insòlites en estats descentralitzats i que frega el 10% del PIB. Segons els experts consultats per l'ARA, aquest escenari frena les possibilitats de creixement econòmic de la que, paradoxalment, és la comunitat que més aporta a la solidaritat interterritorial.
"El model de finançament espanyol fa caminar Catalunya com si fos un cotxe amb el fre de mà accionat". Ho defineix tan gràficament Ferran Requejo, catedràtic de ciència política de la Universitat Pompeu Fabra. Per Requejo, el veritable problema català és el dèficit fiscal, conseqüència de sistemes "injustos" que no n'han garantit la suficiència. La degana de la Facultat d'Econòmiques de la UAB, Elisenda Paluzie, deplora que, en matèria econòmica, ni tan sols hi va haver "cafè per a tothom" perquè algunes comunitats van rebre "la tassa mig buida" i han hagut de fer front als mateixos serveis amb menys recursos. Per això, segons el catedràtic de dret administratiu Joaquim Ferret és urgent "posar límits a la solidaritat" catalana.
Un model rectificador
El catedràtic de dret constitucional Francisco Balaguer recorda que el nou model de finançament "corregeix els defectes i fa un repartiment més just". Balaguer denuncia que és possible que comunitats especialment castigades com Catalunya encara arrosseguin seqüeles de la desigualtat financera, però que altres, com Madrid, no tenen perdó. "Algunes tenen problemes per falta de voluntat política en el control de la despesa", critica el catedràtic, que considera que és una "falta de respecte" a l'estat autonòmic que hi hagi governs defensors de la recentralització.
En aquest sentit, la catedràtica d'hisenda pública Marta Espasa defensa un model competencial asimètric. "Si alguna comunitat no està capacitada per gestionar una competència i la vol traslladar al govern central, que ho faci, però que això no s'imposi a tothom", defensa, tot i que admet la complicació d'aquest retorn. Encara més, Requejo defensa que un escenari de recentralització competencial que inclogui Catalunya no només no garanteix menys dèficit, sinó que generaria més tensions polítiques que portarien associades més tensions econòmiques. La seva aposta és una "fiscalitat eficaç i justa". Ferret planteja que cal decidir si s'està disposat a pagar més impostos per mantenir l'actual sistema de benestar.
Per fer front a la situació, una part dels experts consultats assenyalen que, més enllà de la contenció de la despesa, és l'Estat qui ha de deixar anar amarres i s'ha d'aprimar perquè es musculin les autonomies. "L'Estat té un tipus de despesa més fàcilment retallable, com en Defensa i Exteriors, que no es pot tractar igual que les partides que sustenten l'estat del benestar", defensa la catedràtica d'hisenda pública Núria Bosch. Paluzie diu que en el cas català la solució passa inevitablement per la "sobirania fiscal". Ho comparteix Requejo, que considera que el tracte fiscal que rep Catalunya hauria de ser "motiu d'indignació per als 7,5 milions de catalans".
