Crònica 21/05/2011

Reflexió d'alt voltatge al carrer

Ferran Casas
3 min
Reflexió d'alt voltatge al carrer

Fa set anys que José Luis Rodríguez Zapatero va arribar al govern espanyol. Ho va fer el 14 de març del 2004, després d'unes hores de gran tensió emocional i política. La campanya havia estat tranquil·la i semblava que els socialistes acabarien amb l'angoixant majoria absoluta del PP, però es quedarien lluny de derrotar Mariano Rajoy. Però l'atemptat de l'11-M a Madrid havia estat una salvatge atzagaiada i les mentides del govern del PP, que per interès electoral en va atribuir sense fonament l'autoria a ETA, van indignar centenars de milers de persones, van hipermobilitzar l'esquerra i van convertir aquell dissabte 13 de març en un dia atípic.

La tradicional jornada de reflexió en què els candidats expliquen què han dinat, quin parc han triat per passejar amb la dona i si han anat a veure el partit de futbol del fill es va convertir en un bullidor de conspiracions, manifestacions al carrer i aldarulls amb milers de persones indignades i enganyades a les seus del PP, que acabaria acusant l'esquerra d'organitzar una mena de cop d'estat per desallotjar-los del poder. Aquest cop no hi ha 200 morts sobre la taula ni un govern fent passar bou per bèstia grossa. Al carrer hi ha, però, un moviment d'indignació més transversal del que tothom pensava diumenge passat, quan va començar a prendre el carrer. Un moviment contra el qual els polítics no han actuat, que ha marcat el tram final de la campanya i que avui no s'apartarà de l'agenda. Al contrari.

Amb reivindicacions ben diverses (i en algun cas fins i tot contradictòries) els manifestants es van plantar a les places per protestar i ahir a la nit, i malgrat les ordres d'unes juntes electorals dividides i carregades de dubtes sobre el que és i el que no és fer política partidista, van poder seguir acampats en una bona colla de ciutats. Per als cossos policials era impossible fer complir les resolucions i desallotjar la plaça de Catalunya o la Puerta del Sol per la força sense crear enfrontaments que haurien pogut carregar-se (i també enverinar) la jornada electoral.

Als governs i a un establishment que es veu obertament qüestionat només els queda esperar que se'n cansin i, aleshores sí, desallotjar els últims. Serà cosa dels partits, sobretot dels progressistes, veure com canalitzen i calmen el malestar i la desafecció que els carrers han evidenciat en el tram final d'una campanya que a Catalunya volien que monopolitzés el debat ideològic sobre la conveniència de les retallades socials que el govern d'Artur Mas diu haver-se vist obligat a practicar. Ahir, els partits d'esquerres ho van barrejar amb l'apel·lació al vot dels indignats. Fins i tot ho va fer, amb més sentit de l'humor que realisme, Alicia Sánchez-Camacho, del PP.

Els partits no són capaços de pronosticar a qui beneficia o perjudica el moviment del 15-M i tampoc en què acabarà un fenomen que en una setmana s'ha blindat amb raons de pes en temes com l'atur juvenil, la precarietat o l'habitatge. La majoria de dirigents del PP es limiten a no parlar-ne o intenten que es giri contra el PSOE. I ahir Zapatero va tancar la campanya del PSOE, que demà pot veure com la Moncloa s'allunya encara més, assegurant que les protestes dels que en altres temps li cridaven "no ens fallis" després de votar-lo no l'espanten, sinó que el "comprometen" encara més a buscar una resposta, sobretot per als joves.

Els socialistes avisaven que cada espai que l'esquerra deixi l'ocupa ràpidament la dreta. Al Maig del 68 deien que sota les llambordes hi havia la platja. Ara l'esquerra oficial explica que sota les llambordes de la spanish revolution i de la catalan revolution no s'hi trobarà gaire més que la dreta pura i dura que aquests dies, agradi o no als concentrats, es frega les mans. I per això hi havia qui, com el líder d'ICV Joan Saura, destil·lava ahir un pèl de ressentiment envers els contestataris.

Els governs que s'escolliran demà no només intentaran apaivagar la desafecció, sinó que també s'hauran de mostrar efectius contra la crisi. A Catalunya el PSC, que per primer cop veu amenaçada la seva hegemonia al món local i a la ciutat de Barcelona, havia contraposat el seu model d'esquerres a una CiU "que té al seu ADN aprimar l'estat del benestar". Però ahir eren milers els indignats i, entre cassolada i protesta, van demostrar que l'estratègia del PSC i del conjunt de l'esquerra havia quedat superada. Superada per la indignació.

stats