Refugiats deslocalitzats a l'altra Europa
La història de l'Asseb, de 29 anys i nacionalitat eritrea, és una història sorprenent. La llegeixo en un informe de l'ACNUR sobre els refugiats que s'estan a la ciutat romanesa de Timisoara, protegits per les Nacions Unides.
L'Asseb, que viatja amb la seva dona i una criatura, va aconseguir sobreviure dues vegades al que l'ACNUR anomena una mort segura, "l'infern". El primer infern el va patir al seu propi país, Eritrea. Com tants altres compatriotes, l'Asseb havia estat mobilitzat a l'exèrcit, obligatòriament i sense límit de temps, per fer una guerra en la qual no creia a la frontera amb Etiòpia.
Un dia va desertar i va aconseguir fugir del país en un vaixell que els va portar a ell i a la seva família fins a Líbia. Quan s'estava començant a adaptar al nou país i havia aconseguit feina va començar el segon infern amb les revoltes contra Gaddafi, que assenyalaven els negres com a còmplices del dictador i els acusaven fins i tot de ser mercenaris a sou. Molts d'ells van ser perseguits, apallissats, torturats i assassinats.
Aquells fets d'infausta memòria i massa silencis sobre una resistència que ja ensenyava maneres sobre quina mena d'ideals alimentaven alguns dels seus grups, van obligar l'Asseb i la seva família a agafar el camí de la frontera amb Tunísia, un camí ple d'entrebancs, amb atacs continus contra els homes de raça negra.
Finalment van aconseguir arribar al camp tunisià de Choucha, on van compartir moments de gran angoixa i tensió amb quinze mil refugiats més, molts dels quals també tenien la pell negra i venien de països on no podrien tornar. I no cal dir que cap estat estava disposat a rescatar-los.
Va ser finalment l'ACNUR qui se'n va fer càrrec i els va evacuar a Timisoara, en un camp especial que acull refugiats que fugen de conflictes. ¿Per què a Romania, si la guerra d'alliberament de Líbia i la campanya militar de l'OTAN eren una guerra francesa, alemanya, espanyola, italiana, nord-americana?
Jean-François Dubost, d'Amnistia Internacional a França, té una resposta tan planera com sintètica i contundent: "Després dels fets de Líbia, França i els països rics de la UE van dir que sí, que s'havia de protegir els refugiats... però no a casa nostra". A Europa, a l'Europa rica, els refugiats de la revolució àrab -la primavera que va ocórrer en ple hivern, i potser aquest lapsus del llenguatge és més significatiu del que sembla- hi tenen les portes tancades. No cal que recordem els nefastos episodis de l'illa de Lampedusa o els nàufrags abandonats a la seva sort pels exèrcits que patrullaven a la Mediterrània.
Una etapa de 'formació'
Per això m'ha interessat i m'ha sorprès la història de l'Asseb i la seva família. Desconeixia aquesta pràctica de la deslocalització de refugiats a aquests escenaris europeus de segona línia. Als camps s'hi fa una selecció i se'ls prepara -l'Asseb i la seva família estudien anglès i potser se'ls accepta a Holanda-, però es procura que els refugiats no arribin als països rics fins que estiguin preparats.
Deu ser una nova manera d'entendre la mena d'unió que conformen els països d'Europa. Una nova manera d'entendre, també, el compromís d'encoratjar la lluita per la llibertat. Potser no es tracta exactament d'això. Potser només són paraules, paraules per no perdre la lluita pel mercat.
