Publicitat
Publicitat

Anàlisi

Renunciar és més car ara que abans

La temptació és forta: tornar als vells esquemes de la negociació a curt termini amb el govern espanyol, posant en valor els diputats al Congrés per anar esgarrapant petites concessions en forma de recursos o competències, és un camí molt més planer que el que Mas va batejar, amb un punt de grandiloqüència, com la nova transició nacional. Una transició que, segons com, pot acabar esdevenint un nou pedregar nacional. Com la reforma de l'Estatut. Això de fixar expectatives elevades i embarcar-se en complexos processos de final incert ja ho va provar el tripartit. I en va sortir ben escaldat.

A més, el context econòmic i polític més aviat empeny cap a la fórmula del peix al cove. La feblesa política del govern espanyol i les pressions pressupostàries immediates a què ha de fer front la Generalitat configuren un escenari que fa encara més temptador oblidar-se de l'agenda nacional per dedicar-se a gestionar una quotidianitat ja per ella mateixa prou complexa. I, no ho oblidem, hi ha importants sectors de Convergència i Unió i el seu entorn que frisen per tornar als vells esquemes.

I, tanmateix, l'aposta per un govern de perfil baix amb una agenda nacional de curt abast pot tenir, a mitjà termini, un cost molt alt per a Mas. Com el va tenir per al pujolisme, que va viure el seu ocàs precisament quan, una vegada esgotada l'empenta inicial de la construcció de l'autogovern, va abocar-se a aquest joc de negociació a curt termini sense cap més horitzó, renunciant fins i tot a plantejar la mera reforma estatutària. No devia ser l'únic factor del declivi electoral, però hi ha evidències que apunten que aquesta manca d'ambició nacional va esdevenir un factor decisiu de desgast de Convergència.

La gràfica que presentem, elaborada amb dades de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials (que ofereix la sèrie més llarga d'enquestes d'opinió de qualitat), apunta molt clarament aquesta tendència. Després de l'efervescència del 1992, el pes dels independentistes entre els votants de CiU va anar minvant en paral·lel a la pèrdua progressiva de pes electoral de la federació. El fort creixement de vot registrat el 2010 ha coincidit amb un marcat augment de pes específic dels independentistes entre els votants convergents, que tornen a situar-se al voltant del 30% (mesurats a partir d'una pregunta amb quatre opcions, que sempre dóna resultats molt inferiors a les que plantegen el suport a la independència de manera directa).

Catalanisme canviant
Si a Pujol la pèrdua d'horitzons li va passar factura, a Mas repetir els vells esquemes encara li podria sortir més car. Per tres raons: la primera és que el catalanisme ha canviat profundament i l'independentisme és una opció més central i amb més suport social. La segona que les relacions amb Espanya són cada cop més difícils, com admet el mateix Jordi Pujol. I, finalment, l'independentisme ja no és representat al Parlament només per Esquerra Republicana. Ara hi ha una altra força que, tot i no tenir adscripció ideològica definida, és susceptible -per discurs i perfil- de recollir el sobiranisme de centredreta que pot ser més reticent a donar suport a ERC.

Potser a Convergència hi acabarà dominant l'instint conservador que l'ha caracteritzat, però atesa l'experiència dels darrers vint anys i veient com van les coses a Madrid caldria ponderar tots els factors perquè el país difícilment tolerarà tornar a l'atzucac del peix al cove. L'altre camí és més incert, però potser és ja inevitable.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT