Publicitat
Publicitat

OBSERVATORI DE L'EST

Rescatar la Unió Soviètica?

El cop d'estat fallit contra Gorbatxov ara fa 20 anys va ser el detonant de la desintegració de l'URSS, que amb prou feines duraria quatre mesos més. Vençut l'enemic i acabada la Guerra Freda, el pas següent era desmantellar l'economia planificada i escenificar l'arribada del capitalisme. Es tractava de sotmetre Rússia al segon experiment socioeconòmic del segle XX.

El primer -aplicat violentament des del 1917 per Lenin i Stalin- havia pretès fer de la Rússia agrícola i feudal una societat industrial, amb resultats coneguts. El segon -la transició cap al capitalisme- tenia dues modalitats possibles: gradual o com a teràpia de xoc, que és la que finalment va aplicar-se, amb resultats també coneguts, com diu Joseph Stiglitz, Nobel d'economia, que aleshores va defensar gradualitat i un cert to keynesià. "L'unic error que van cometre -escriu referint-se als gradualistes- va ser subestimar la magnitud del desastre".

La transició gradual formulada per l'economista Grigori Iavlinski era la dels "500 dies", perquè en aquest període es volia posar les bases jurídiques de l'economia de mercat. Iavlinski va intentar captar suports internacionals. Es necessitaven donacions gairebé a fons perdut de 7.000 milions de dòlars anuals durant cinc anys. En total, el rescat de l'espai soviètic costaria 35.000 milions de dòlars. Un preu que va semblar caríssim a les potències vencedores de la Guerra Freda i que tampoc va agradar al Fons Monetari Internacional, en mans d'executius partidaris d'ajustaments durs, és a dir, de la teràpia de xoc que desitjaven els ministres russos Iegor Gaidar i Guennadi Búrbulis. Gent fascinada per l'estil ultraliberal de Margaret Thatcher que, segons ells, faria de Rússia una societat de classe mitjana.

Gaidar i Búrbulis, amb el suport de l'empresariat sorgit de la perestroika i dels buròcrates més espavilats -i també amb la complicitat de sectors mafiosos-, van llançar-se a liberalitzar preus i a un procés de privatitzacions fosques que provocarien un 2.500% d'inflació; la contracció de més del 55% del PIB; la caiguda del 60% de la producció industrial, i una pobresa extrema superior el 40%. La fràgil classe mitjana trigaria anys a emergir; però immediatament va treure el cap una ostentosa oligarquia: la classe administradora soviètica s'havia convertit en propietària, com havia anunciat Trotski des de l'exili.

Recordar ara a Moscou els anys d'arribada del capitalisme provoca tota mena de reaccions i reflexions. Vells dissidents com Ludmila Alexieva i Serguei Kovaliov tenen una actitud resignada. Creuen que calia actuar ràpid, que els gradualistes dels 500 dies podien haver dilatat massa el procés i empantanegar-ho tot encara més. Una posició semblant defensa la sociòloga Olga Krixtanósvkaia, tot i que per ella l'única gradualitat amb possibilitats d'èxit econòmic hauria estat una transició a l'estil xinès, que significava sacrificar les llibertats polítiques.

Pròxim a les posicions de Stiglitz, el periodista Leònid Parfiónov recorda que els 500 dies eren, de fet, un Pla Marshall per a Rússia. Un cert rescat de l'URSS que els guanyadors de la Guerra Freda no estaven disposats a concedir.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT