VISITA DEL CAP D'ESTAT XINÈS A WASHINGTON Anàlisi
Crònica 19/01/2011

Rivalitat militar, dependència econòmica

Sergi Vicente
3 min
EUA, Progressos

Corresponsal de tv3 a pequínLa tercera visita de Hu Jintao als Estats Units des que Barack Obama és a la Casa Blanca és probablement la més transcendent, la que redefinirà la relació entre les dues potències els propers anys i les relacions en un món que bascula cap al multilateralisme. Entre tots els punts importants en l'agenda bilateral, destaquen dues equacions. La primera, que la Xina suposa cada cop més una amenaça per a l'hegemonia militar dels EUA. La segona, que la mútua dependència de les dues economies més importants del món les obliga -a curt i mitjà termini- a posar-se d'acord.

Coincidint amb l'arribada de Hu a Washington, aquests dies hem despertat el fantasma de l'amenaça groga. La llista de perills ha crescut l'últim any, i el missatge que la Xina incrementa la despesa militar ha pres força amb l'aparició del primer caçabombarder xinès invisible i un nou sistema de míssils balístics capaç de destruir portaavions. Progressos que simplement demostren, en primer lloc, la hipocresia de la potència hegemònica (que continua assenyalant els altres mentre gasta unes quantes vegades més en defensa o, entre altres temeritats, promou la militarització de l'espai o es rebutja abandonar la política del primer ús de la bomba nuclear), però també, en segon lloc, que l'Exèrcit Popular d'Alliberament s'actualitza per protegir els interessos d'una Xina que consolida aliances arreu del món.

Solucions no imposades

L'última reunió a Pequín entre el cap del Pentàgon, Robert Gates, i el seu homòleg xinès, Liang Guanglie, va servir per rebaixar tensions enmig del que alguns ja insinuen que s'assembla a una nova versió de la Guerra Freda. Certament, els EUA competeixen per mantenir l'hegemonia aconseguida amb la Segona Guerra Mundial i més tard ampliada, i la Xina reclama solucions consensuades, no imposades, sobre una àrea que territorialment considera que li pertany. L'oceà Pacífic resumeix aquesta contradicció i seguirà sent l'escenari de les principals tensions. Su Hao, professor de la Universitat d'Afers Estrangers de la Xina, ironitzava sobre el tema: "Potser les relacions dels països del Pacífic les hauríem de resoldre entre tots, i no des del país que el considera un llac més en el seu territori".

Una de les tensions recurrents, molt recordada a propòsit de la visita oficial del president Hu, és la pretesa transigència xinesa amb Pyongyang, i el perill o precedent que suposa que Pequín fes els ulls grossos amb Corea del Nord quan l'artilleria nord-coreana va bombardejar l'illa sud-coreana de Yeonpyeong. Un atac injustificable que, malgrat la boira propagandística, cal situar en el seu context. I el context ens recorda que l'increment de tensions a la península coreana actual té un dels seus detonants en el boicot tècnic de Washington de les reunions de Pequín, amb el trencament de la promesa de Washington d'enviar combustible a canvi que Pyongyang abandonés el seu programa nuclear, i que va provocar la posterior espantada nord-coreana. Novament, i davant la possibilitat real d'una guerra total entre nord i sud pel bombardeig de Yeonpyeong, Washington va tornar a rebutjar el marc negociador de la capital xinesa després que ho demanés d'urgència el ministeri d'Afers Estrangers xinès.

Necessitat mútua

Una frase atribuïda a la secretària d'Estat nord-americana, Hillary Clinton, i citada en un dels cables diplomàtics publicats recentment per Wikileaks, resumeix la gran contradicció que arrosseguen els socis-rivals, o frenemies (de friends , amics, i enemies , enemics), com ja els etiqueten alguns mitjans anglosaxons. "Com pots negociar durament amb el teu banquer?", hauria dit Clinton. Una percepció que a Pequín deuen considerar incompleta. Un informe del Diari del Poble es pregunta el perquè de la crítica insistent de Washington en qüestions com el valor del iuan o els excessius desequilibris de la balança comercial entre tots dos si "la Xina és el motor del benefici de l'empresa nord-americana" (un 71% dels negocis generen beneficis, segons una enquesta de la Cambra de Comerç dels Estats Units a la Xina), i si Pequín va seguir comprant bons del Tresor nord-americà quan en temps de crisi més ho necessitaven.

Un cop més, l'atenció s'ha desviat a demonitzar la Xina per qüestions secundàries, com el capítol de les terres rares, destacant les quotes a l'exportació que la Xina ha imposat primer al Japó i després arreu com l'exemple de les conseqüències d'una Xina poderosa. El que no s'explica és que, en primer lloc, els Estats Units i altres països van deslocalitzar-ne l'extracció per la contaminació que generaven i perquè la Xina ho feia molt més barat.

I, tanmateix, tornant a la contradicció, l'equació és clara: Pequín necessita una economia saludable als seus principals mercats, començant pels Estats Units, i els Estats Units necessiten bones relacions amb el seu principal creditor, fabricant i, cada cop més, també mercat.

stats