Publicitat
Publicitat

LA METAMORFOSI POLÍTICA Reportatge

Els deu anys més trepidants de la política catalana acaben com van començar: amb CiU al govern

Roda el món i torna al Born

Politòlegs, periodistes i historiadors coincidiran un dia a considerar que la dècada que s'escola ha estat la més interessant que ha viscut Catalunya des de la restauració de la Generalitat. En només deu anys hem estat testimonis de l'ocàs del pujolisme, del retorn de l'Espanya més recentralitzadora, del fallit intent de proposta federal catalana i de la substitució de l'autonomisme pel sobiranisme. Cap d'aquestes etapes s'entén sense l'anterior i preparen un escenari de futur amb tantes incògnites com amenaces.

Però remuntem-nos al principi de la dècada. La victòria in extremis de Jordi Pujol el 1999 va barrar el pas a un Pasqual Maragall que, enlluernat per la Roma de L'Olivera, tornava al país amb la idea fixa del tripartit. Si totes les enquestes publicades insisteixen que els catalans són catalanistes i d'esquerres, la victòria havia de ser-li natural. El primer assalt, però, va fallar per culpa de la llei electoral, perquè el PSC ja va treure 5.000 vots més que CiU.

El sisè govern de Pujol va desfermar la pugna successòria. Descavalcat Miquel Roca, el relleu era qüestió de dos: Artur Mas enfront de Josep Antoni Duran i Lleida. Pujol tenia ben clar que no podia cedir el testimoni al líder d'Unió, però va optar per guanyar temps amb una decisió salomònica i els va incloure tots dos en el seu darrer executiu. Mas a Economia i Duran a Governació. La pax pujoliana va durar fins al gener del 2001, quan el president va trencar l'equilibri fent a Mas conseller en cap. Amb aquest càrrec rescatat de l'oblit, Mas es convertia en l'escollit i Duran donava un cop de porta deixant el Govern d'un dia per l'altre.

Fet i fet, la tria va ser estèril perquè CiU, aïllada del seu món pel pacte crematori amb el PP, no va resistir, el 2003, el segon assalt. Apuntalat pel PSC, ERC i ICV-EUiA, Maragall es convertia en el primer president socialista de la història i arribava amb una promesa de dimensions desconegudes: un Estatut que resoldria l'encaix català en una Espanya de tall federal.

Maragall va obrir una caixa de Pandora que va liquidar el primer tripartit en dues fases. El primer acte va ser l'expulsió d'ERC per haver demanat el vot contrari al nou text i el segon l'assassinat polític del president a mans del seu propi partit. L'instigador intel·lectual d'aquest cop seria el següent president de la Generalitat, José Montilla, sostingut també sobre l'equilibri inestable del segon tripartit. La història jutjarà la seva gestió, però el seu accés al poder constitueix un dels grans moments polítics de la dècada: va suposar l'arribada al cim institucional del país d'un dels altres catalans .

Espanya, fàbrica de sobiranistes
El procés fallit de l'Estatut, el doble joc de la Moncloa i el refús d'Espanya a descentralitzar-se, a través de les seves sentències judicials, ha provocat un efecte rebot. El sobiranisme ha guanyat la batalla ideològica davant la via de la pedagogia. La manifestació del 10-J del 2010 va ser la constatació popular que l'estat de les autonomies de la Transició, pels catalans, ja no dóna més de si.

Els diferents organismes demoscòpics han detectat l'increment del sobiranisme al llarg de la dècada. L'any 2005 un estudi del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) fixava en un 13,6% els partidaris de l'estat propi, mentre que a finals d'enguany aquest percentatge ja era del 25%. Una enquesta del diari ARA fa unes setmanes ho elevava al 38%.

La dècada també acaba amb dues novetats que han remogut les aigües tranquil·les del Parlament. La pentapartitocràcia ha mort amb la irrupció de dos single issue parties o partits d'una única idea, això sí, contraposades entre elles. D'una banda, i corrent en paral·lel a l'eclosió del nacionalisme espanyol formalment progre de Rosa Díez, a casa nostra s'ha consolidat Ciutadans. Aquesta formació s'ha colat dins el paisatge polític català fent bandera de l'opció lingüística amb el patrocini d'un grup d'intel·lectuals.

De l'altra, una part de l'independentisme brasejat a l'escalf de les consultes sobiranistes i rematat amb la manifestació massiva del 10-J ha trobat la seva via parlamentària a través de la Solidaritat Catalana per la Independència de Joan Laporta. És cert que Joan Laporta va tenir la sort de trobar-se amb els díscols de CDC i ERC Alfons López Tena i Uriel Bertran, que van posar-li el cos a l'ànima, però també és cert que el nou partit ha comptat amb el suport gens menyspreable de més de 100.000 independentistes.

Mas president, 10 anys després
Deu anys després que Pujol decidís que Mas seria el seu successor, el decenni acaba amb la seva arribada a la presidència amb set anys de retard. Curiosament, el destí ha volgut que la relació entre el president i el seu antic rival, Duran, sigui més bona que mai. Tots dos han canviat. L'un ha patit la derrota dos cops i el seu caràcter s'ha transformat. El sobiranisme se li ha accentuat i la imatge pija que tenia se li ha atenuat. A Duran ha estat una malaltia la que l'ha canviat. Ara és més humà i menys desconfiat. Però la gran diferència és que Mas comença la carrera política i Duran és al final de la seva.

Ara es tanca el cercle d'una dècada: el 2010 Mas només aconsegueix dos escons més que Pujol el 1999. Casualment, ERC en perd dos en relació amb el 1999. El nacionalisme polític català sembla un sistema de vasos comunicants incapaç de vehicular un sentiment ja majoritari. Ho podrem comprovar el 2020.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT