Publicitat
Publicitat

Rosa Maria Calaf: "La gent creu que està informada i està sent entretinguda"

Experiència Acaba de rebre el premi Premsa-Dona que concedeix l'Associació de Dones dels Mitjans de Comunicació. Rosa Maria Calaf (Barcelona, 1945), corresponsal en 93 països, diu que ara vol compartir tot el que ha après en 40 anys d'ofici

Satisfeta amb aquest premi compartit?

Sí, perquè l'important és amb qui me'l donen. Montserrat Domínguez fa una tasca ben feta, sense estridències, i això avui dia té un valor extraordinari. I La Independent és una agència de notícies que tracta temes de gènere, tot un repte perquè, en aquest moment de periodisme de passarel·la, fer el que fan és una aposta molt valenta.

L'11 de setembre del 2001 vas preferir marxar al Pakistan en comptes de Nova York?

A les cinc de la tarda em va trucar Fernando de Giles, cap d'internacional de Televisió Espanyola, i em va dir: " Dice Alfredo [Urdaci] que intentes llegar a Nueva York como sea ". Vaig dir que no, que on hauria d'anar és al Pakistan. Literalment, li vaig dir: " Esto se lo encasquetarán a Bin Laden ". I als cinc minuts em va tornar a trucar: " Dice Urdaci que te vayas donde te dé la gana, pero que te vayas inmediatamente! "

I un cop allà?

Molta confusió i molta conjectura. Parlaves amb els pakistanesos i amb les fonts que tenies allà, i no tenien gens clar que Al-Qaida hi estigués al darrere. Les teories de la conspiració tenen molt d'èxit, però jo també tinc molts dubtes. Totes les peces encaixen de manera massa perfecta.

Com a corresponsal, recordes haver viscut una situació de perill?

La vegada que vaig veure que ho tenia pelut va ser a Timor. La ciutat estava abandonada, tothom havia fugit cap a les muntanyes. Només quedaven bandes de paramilitars emmascarats i armats. Amb un company de l'agència Efe anàvem en cotxe i, de cop i volta, ens va envoltar un grup armat disparant a l'aire. Vam fugir com vam poder. Si haguessin volgut ens haurien matat, però clarament el que volien era espantar-nos.

Creus que es respecta el corresponsal de guerra?

No com abans. La percepció del periodista de guerra ha evolucionat i la culpa l'hem tingut tots els mitjans de comunicació per fer tant soroll quan ens passa alguna cosa. Ets periodista, hi vas perquè vols, és un risc que corres voluntàriament, i, per tant, no té més importància que qualsevol altra professió de risc. Pel que sí que s'ha de protestar i s'ha de fer soroll és per si el periodista no estava ben equipat, per si no tenia bona preparació o per si estava fent coses més enllà del sentit comú empès per les empreses que volen portar-ho tot al límit. Un periodista mort no serveix per a res, només per incrementar les vendes o l'audiència durant uns dies del seu mitjà i dels del voltant.

Vols dir que aquest protagonisme els ha convertit en objectius?

Exacte. Parlem contínuament dels periodistes estrangers que han mort, per exemple, a l'Iraq, i no parlem mai dels periodistes iraquians morts allà, que han sigut molts més. Aquí fem un periodisme espectacle. Els que volen cridar l'atenció en un conflicte ho aconseguiran si segresten o maten un periodista estranger més que a un periodista local, un civil o un soldat. Et converteixes en objectiu perquè tens un valor mediàtic.

Què en penses dels infoxous?

Em preocupen molt. Em preocupa que es barregin els gèneres, és molt greu. Es confon informació i opinió. No pots barrejar informació i entreteniment, si no, la gent creu que està informada quan en realitat assisteix a un circ, i el que està sent és entretinguda, i sovint, clarament desinformada.

Quants països has conegut com a corresponsal?

He estat informant en 93 països, i pel meu compte, en 170. Només me'n falten 22 per completar la llista de països reconeguts per l'ONU.

Només et falta viatjar a l'espai!

Donaria qualsevol cosa per anar a l'Estació Espacial. Si algú m'ho paga, hi vaig. El viatge en si és poc interessant perquè a l'espai no hi ha gent, i a mi el que m'interessa és la gent. Però com a aventura és el súmmum! A part, sempre m'ha fascinat la tecnologia espacial. Gràcies a la bona relació amb Miguel López-Alegría, vaig entrar a la Ciutat de les Estrelles i em van fer la prova d'acceleració.

I la vas resistir?

No me la van posar al màxim perquè estic operada de miopia i aquesta prova fa que els músculs s'estirin extraordinàriament. No volien córrer riscos innecessaris. Però et puc dir que tens la sensació que ets plana com un full de paper. També vaig vestir-me d'astronauta.

A què et dediques avui?

Amb la Universitat Rovira i Virgili hem fet un projecte de divulgació periodística a través d'internet per a joves estudiants de l'ESO. Durant sis setmanes han fet de periodistes, escollint temes, fent entrevistes, reportatges... Tot està penjat a la web.

I l'objectiu?

La importància d'estar ben informat. És greu que es pugui manipular la informació. S'ha de defensar la qualitat dels continguts informatius per mantenir una societat lliure, o tot se n'anirà en orris. Hem de tenir esperit crític, decidir per nosaltres mateixos què volem i què no. I això s'ha de saber des de ben jove.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT