Fa unes setmanes la UE va desestimar la petició d'equiparar el comunisme amb els nazisme i el feixisme, de manera que fos tan delictiu negar l'Holodomor ucraïnès -la fam instigada per Stalin- com l'extermini d'Auschwitz. De fet, la UE s'abstenia de promoure el rescat de la memòria de l'Est, fins ara obstaculitzat o posat sota estricta vigilància per factors diversos. El primer de tots és que l'URSS va caure per la culminació d'un procés autodestructiu i no a sang i foc com el Tercer Reich. Després, i a diferencia de la desnazificació que hi va haver a Alemanya, no es va desplegar a Rússia cap procés de desosviatització. Cal no perdre de vista que en la transició va tenir pes polític la burocràcia que, de classe administradora, va passar a classe propietària. I als països satèl·lit algunes catarsis s'han fet a l'ombra de l'oportunisme polític, i no sempre amb resultats clars. A Romania fa ben poc que els arxius de la Securitate poden ser consultats.
Durant els mandats de Gorbatxov i Ielstin hi hauria a Moscou sacsejades mediàtiques i debats sobre la dimensió genocida del terror estalinià, gairebé sempre promoguts per Memorial, la primera associació independent reconeguda per la perestroika . Però mai cap llei de memòria establiria ni el procés d'excavació de les fosses comunes, ni la investigació dels camps, ni la quantificació de les víctimes, ni la manera d'indemnitzar els supervivents del gulag o els seus descendents. Cap política d'estat, arxius oberts parcialment durant un curt període, i només de tant en tant algun gest. Com ara l'autorització de Ieltsin al general Dmitri Volkogonov per estudiar l'arxiu del politburó i aclarir alguns dels episodis més criminals del comunisme soviètic. O bé els vistiplaus a la pacient recerca de Vitali Xentalinski per rescatar obres literàries a l'arxiu del KGB.
L'arribada al poder de Vladímir Putin -antic cap del KGB i, per tant, hereu de la policia encarregada del terror- representaria estudiar i valorar el passat des d'una perspectiva d'"equilibri patriòtic". L'obra Arxipèlag Gulag , d'Alexànder Soljenitsin, és d'estudi obligatori a l'escola, però, al mateix temps, res no impedeix que la figura de Stalin sigui venerada a les aules o al carrer. Putin mateix és afalagat com a cabdill nacional. La memòria russa sobre l'URSS intenta equiparar, ara com ara, la notorietat dels assassins amb la dignitat de les víctimes.
Un dels últims fitxatges de Putin com a còmplice d'una memòria russa restrictiva ha estat el cineasta Nikita Mikhalkov. En un debat televisiu sobre la perestroika , Mikhalkov ha renegat de les seves posicions democràtiques de fa dues dècades i s'ha arrenglerat amb els sectors que viuen el final de l'URSS com un daltabaix nacional. L'any 1994 Nikita Mikhalkov va guanyar l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa pel film Cremat pel sol , en què ell mateix interpreta el paper de coronel Kotov, un heroi revolucionari que va ser torturat i executat durant el terror estalinià.
Viktor Zemskov, comissionat durant la perestroika per investigar el terror, va xifrar en 799.455 el nombre de ciutadans afusellats o morts al gulag entre 1921 i 1953. Els detinguts i empresonats haurien estat uns quatre milions. Fins aquí els números de la història oficial. La historiadora russa i independent Olga Xatunovskaia parla de set milions de morts, la mateixa conclusió de Fèlix Kuznetsov i Iuri Poliakov. També set milions és la xifra del britànic Robert Conquest. A més, Conquest apunta que entre el 37 i el 38 se'n van exterminar 2 milions. La nord-americana Anne Applebaum -premi Pulitzer 2004- només gosa parlar dels 18 milions de detinguts que té documentats.
